TDAH: alguna cosa es mou

 
Durant els darrers anys s'ha fet un esforç per contemplar visions alternatives al diagnòstic de l'arxiconegut TDAH i el seu tractament. Imatge: Bigstock.

Els lectors d'aquest blog potser recordaran la sonada polèmica sorgida a Catalunya l'any 2015 arran de la proposta del Departament de Sanitat de tirar endavant un protocol per al tractament de l'anomenat TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat). Atesa la important problemàtica de patologització i medicalització de la infància que es pateix a casa nostra, hi van reaccionar saludablement en contra desenes d'associacions i també el Síndic de Greuges, el qual va insistir en la necessitat d'ajornar-ne la posada en marxa i d'obrir un debat professional al respecte.

D'aleshores ençà, no es pot negar que s'han desplegat diverses iniciatives en aquesta direcció, especialment fecundes des de l'àmbit psicoanalític, habitualment crític amb el model biomèdic.  Diversos mitjans de comunicació han fet un esforç per presentar punts de vista que no tinguin només en compte la ruta del DSM i la previsible medicació (metilfenidat, etcètera) sinó que han contemplat alternatives més respectuoses amb la singularitat dels alumnes. Un dels coneguts professionals que hi ha posat èmfasi ha estat Jaume Barberà -actualment "en el candelabro" per qüestions d'adscripció política-, a qui cal reconèixer el mèrit d'haver gosat entrar en aquest pantanós terreny, del qual generalment no se surt indemne. 

El periodista de Mollet va participar el passat 14 de novembre en una jornada organitzada pel Col·legi Oficial de Psicòlegs al Palau Macaya, a la qual vaig tenir l'oportunitat d'assistir. Era la segona trobada que es produïa per tal d'entendre aquesta etiqueta en el context on es diagnostica, tot promovent tractaments individualitzats i també procurant d'evitar la fragmentació del subjecte. En la primera taula de debat, Barberà va entrevistar diverses persones que, d'una manera o altra, han experimentat què significa patir l'influx de l'omnipresent TDAH en la nostra societat. Em va sorprendre gratament que no se n'obviés la cara més amarga, vinculada als efectes adversos dels psicofàrmacs i al patiment profund d'alguns progenitors, per exemple, davant d'una situació escolar mal entesa i pobrament abordada, tant per part de determinats mestres com de psiquiatres i psicòlegs, als quals, si bé no se'ls pot atribuir mala intenció sí que van deixar una petjada dolorosa en la biografia dels infants i llurs famílies. És per aquest motiu, principalment, que ens cal revisar a fons tant el polèmic diagnòstic com el tractament que tot sovint se'n deriva. L'autocrítica no ens hauria de fer caure els anells.

En el decurs de la jornada, diversos investigadors i professionals de reconegut prestigi van fer un apassionant recorregut per aspectes vinculats a l'evidència científica publicada i a la complexa realitat sanitària, familiar, social o acadèmica en la qual creixen els nens i nenes "TDAH", alhora que es van fer interessants aportacions per procurar de promoure una teràpia no patologitzadora. Des d'aquí hem advertit en més d'una ocasió de l'estigma i el deteriorament que suposen tant el discurs psiquiàtric hegemònic com l'ús de substàncies tòxiques per afrontar els problemes psicològics. En aquest sentit, a diferència d'alguns ponents, no sóc partidària de les posicions ambigües sinó dels plantejaments radicals. No obstant això, malgrat que estiguem lluny de l'escenari ideal -la manca de recursos tampoc convida a l'optimisme- cal celebrar que es manifestin veus plurals, sincerament implicades en la construcció d'un futur millor. Moltes gràcies a totes i tots per aquestes necessàries iniciatives.