La massa irracional
Un ciutadà disfressat de psiquiatre oferia
els seus “serveis” als passavolants de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, el
passat dimarts. L’ “expert en trastorn límit de la nacionalitat” feia les delícies dels nombrosos mitjans de comunicació
allí presents, dels quals cridava l’atenció tant com podia.
Foto: Clara
Esquena.
Existeixen diferents maneres de perseguir
una idea política: la repressió policial o la judicial, per exemple,
constitueixen intents de minimitzar la influència de la dissidència en una
societat que es vol mobilitzada exclusivament al voltant d’un programa únic. A
través del model del boc expiatori, penalitzat per les seves conviccions, es
contagia la por als ciutadans que podrien veure’s temptats de seguir el mateix
camí de confrontació del poder. Una altra estratègia recurrent és la denigració
de la base social o la militància “rebel” a través de la propaganda
deshumanitzadora dels mitjans de comunicació, que volen minar la moral de l’adversari
tot reduint-lo a una condició d’inferioritat, per la qual cosa s’empren les més
variades argúcies i manipulacions, que poden assolir uns nivells de baixesa moral
inimaginables. Comptat i debatut, estem davant d’una caça de bruixes en tota
regla, malgrat que aquesta es disfressi tot sovint de legalitat i també de llibertat
d’expressió.
Un terme que es llegeix freqüentment en els
articles d’opinió és el de “massa irracional” -o algun concepte similar- el
qual posa l’accent en la suposada supressió de la voluntat del manifestant, que
es veuria inexorablement engolit per la rauxa d’una multitud que l’arrossega pel
pedregar i, de retruc, posa en perill la seguretat de la resta de conveïns que
no comparteixen els seus posicionaments temeraris. Des de la seva talaia
paternalista, el columnista (que fins i tot pot ser expert en salut mental),
ens assegura amb convicció que aquests homes i dones desviats, immersos en un furor
col·lectiu gairebé diabòlic, perden la capacitat de raonar i prendre
decisions pel seu compte. Són com autòmats teledirigits per uns líders que
tenen una agenda oculta. És l’emoció la que els mou, així com el clima de postveritat
que, és clar, els influeix bàsicament a ells i no pas a qui els critica davant
de la pantalla de l’ordinador. Per acabar-ho d’adobar, les xarxes socials se
sumen al còctel nefast. Ja tenim aquells que protesten transformats en membres
d’una tribu adotzenada, primitiva, que amenaça de convertir el país en un
immens hospital psiquiàtric. Evidentment, no cal que l’opinador combregui amb els
moviments que analitza però, abans que res, ha de ser honest en els seus
plantejaments.
Quan és l’hora de justificar adequadament les
esmentades invectives, que de vegades també inclouen el diagnòstic de trastorn
mental o bé de disfunció cerebral -no és broma- arriben els problemes perquè la
rotunditat de les afirmacions es queda en la mera percepció subjectiva. És ben cert que a nivell de recerca psicosocial s’han explicat els diversos efectes que implica la influència de
la multitud, com ara la pressió cap a la conformitat, la difusió de la
responsabilitat, la intensificació de les respostes individuals o bé la
tendència a crear normes en situacions d’ambigüitat, entre molts altres. Això no obstant, els autors
que els han defensat han estat rebatuts o recolzats per les successives
investigacions que s’han dut a terme en el decurs de les dècades i han aportat
una nova llum a la comprensió d’aquests complexos fenòmens.
No és el mateix que
analitzem l’esclat de joia en un estadi esportiu, que la cridòria d’una
protesta veïnal per la manca d'equipaments o la desesperació expressada
en una inundació, posem per cas. Al meu entendre, abans de fer cap valoració
sobre el comportament d’un grup nombrós, convé tenir en compte el marc
històric, social, cultural i polític en el qual es desenvolupa el mateix i que generalment
s’obvia de la manera més barroera i desacomplexada, amb la finalitat de
desprestigiar unes demandes no compartides. No s’hi val d’aplicar acríticament la mateixa
plantilla de “massa inconscient i brutal” defensada per autors tan desacreditats
com Gustave Le Bon (1841-1931), segons el qual, pel simple fet de formar part d’una massa,
l’ésser humà descendeix, inevitablement, diversos graons en l’escala de la
civilització. Aleshores esdevé un bàrbar; un individu governat per l’entusiasme, la suggestió, l’espontaneïtat i la ferocitat. Poca cosa més que
un gra de sorra que el vent agita capriciosament en el desert. Aquesta mena de teories
que tendeixen a l'estereotipatge del comportament col·lectiu, més que ajudar-nos a entendre
allò que succeeix al nostre voltant contribueixen encara més a cultivar un clima
de confusió i de ressentiment. No crec que aquest sigui el camí a seguir.
Comentaris