Manual per tolerar maltractadors
Alguns
manuals de teràpia de parella proposen consells que recorden
l'adoctrinament més ranci del nostre passat. Imatge extreta de
colchonero.
Com
que sóc addicta als manuals de teràpia, sempre que faig
un tomb per una llibreria, especialitzada o no, intento donar un cop
d’ull a les novetats en aquest camp. Generalment, trobo difícil
que em satisfaci la litertura sobre el tractament psicològic dels
problemes de parella i per això em costa decidir-me a passar per
caixa. Fa uns quants mesos, però, vaig trobar un exemplar a La
Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a Barcelona, que complia amb
uns quants requisits de qualitat. Malgrat que el manual en
qüestió estava precintat, juntament amb un quadernet de treball per
als clients, finalment me’l vaig quedar perquè els autors tenen
una reconeguda trajectòria científica en el camp de la psicologia
conductual i l’editorial, Desclée De Brouwer, també és de
la meva confiança. Amb això vull deixar clar que en cap cas es
tractava d’un text d’autoajuda barata ni tampoc d’un
pamflet vintage, recuperat del bagul dels records del
franquisme, per exemple. Per altra banda, a la portada, s’assenyalava
clarament que el volum ja anava per la novena edició, la qual cosa
dóna a entendre que nombrosos psicòlegs l’han llegit i n’han
trobat aprofitable el contingut.
De
bon principi, em vaig adonar del tuf a ranci que desprenien aquelles
pàgines però a mesura que avançava en la lectura el simple
desconcert va deixar pas a l’estupefacció, que posteriorment es
tornà terror. Per no avorrir-vos en excés, he escollit només
algunes de les perles que s’hi troben. Abans que res, cal
tenir clara la divisió de rols a dins del matrimoni (les majúscules
i les cursives són dels autors; pàg. 111):
“Agradecer
gratificaciones
Muchas
parejas llegan a la terapia matrimonial sin estabilidad. La falta de
agradecimiento de las cosas positivas que cada día dicen y hacen es
la razón principal de que las satisfacciones matrimoniales vayan
decreciendo y lleguen a ser prácticas sin vida que los esposos dan
por supuestas. ¿Cuántos maridos comentan con agrado las cenas
preparadas por sus esposas?, o ¿cuántas mujeres demuestran que
aprecian los duros esfuerzos de trabajo de sus maridos para ganar el
sueldo de la familia? Es fácil dar por supuestas las buenas cosas
que continúan ocurriendo en un matrimonio"
Fins
aquí, podríem fer una concessió i pensar que cal adaptar alguns
exemples als temps actuals però que la teoria de fons és
acceptable. Per desgràcia, els comentaris casposos es repeteixen i
els consells proposats comencen a posar els pèls de punta. Si el teu
marit t’aixeca la mà, posem per cas, has de reaccionar de forma
serena mentre que ell ha de buscar la manera de criticar la teva
indumentària amb elegància. No cal dir que en cap moment apareixen
models no heterosexuals per il·lustrar els conflictes que es
pretenen resoldre. Vet aquí la forma apropiada de
comunicar els sentiments “negatius” (pàg. 116):
“A
continuación presentamos algunos ejemplos de expresión apropiada de
sentimientos “negativos”. Puede ser interesante para la pareja
revisar ejemplos parecidos a éstos para intensificar su habilidad
para discriminar expresiones constructivas de las enojadas y molestas
expresiones destructivas.
Apropiada
“Cuando
llevas esa ropa tan vieja a las fiestas, hace que yo mismo me sienta
mal. Me sentiría mejor si comprases vestidos nuevos”
“Levantarme
la voz y amenazarme con el puño sólo hace que me asuste. No puedo
decir nada cuando estoy asustada. Tomemos 10 minutos para calmarnos y
luego hablaremos de eso” […]
Inapropiada
“¿Por
qué siempre vistes como una pordiosera?”
“¡Eres
un matón violento, te estás pareciendo a tu padre!”
La
cosa encara pot degenerar bastant més. Els nostres experts sostenen
que davant de l’hostilitat inesperada i el mal humor, els
professionals hem de suggerir als nostres clients -bàsicament a les
dones- estratègies més properes a la distracció i a la negació
que no pas al reconeixement i a la denúncia de la violència (pàgs.
122-123):
“Existen
varias formas de ayudar a los matrimonios que se enfrentan a la
hostilidad inesperada, enojo no provocado, o inexplicable
irritabilidad en sus parejas. No se garantiza el resultado con un
solo método de trabajo, sino que es importante que las parejas
aprendan varios métodos y usen uno o más si es necesario para
eliminar la situación o alterar su tono emocional en una dirección
positiva. Iremos explicando cada una de las estrategias para
enfrentarse a la hostilidad o al inexplicable mal humor, por turno;
estas estrategias son: ignorar, desarmar con GRATIFICACIONES,
cambiar el tema hacia una GRATIFICACIÓN mutua, humor,
repetida asertividad, empatía, asertividad empática, time out y
saludos positivos.
Una
forma de enfrentarse a la hostilidad inesperada e injustificada es
simplemente ignorar la explosión. […]. Una mujer casada que
encontró este método útil manifestó:
“Mi
marido y yo somos personas muy emocionales, pero él es incluso más
emocional que yo. A menudo él se ponía a gritar algo en lo que yo
estaba involucrada. Sus gritos no tenían nada que ver con el
problema que se trataba. Yo no contestaba, y permanecía allí
cuidando de mezclar batiendo el pastel de pan o lo que fuese. Al poco
rato él farfulla algo porque yo no le doy nada para poder responder”
I
atenció al colofó explicatiu, que deixa Bertín Osborne i Arévalo
en el paper de simples aprenents de mascle ibèric (el subratllat és
meu; pàg. 123):
“Un
viejo refrán español resume la habilidad de ignorar al enfrentarse
a la hostilidad: "Para que un matrimonio tenga paz, el marido
debe de ser sordo y la mujer ciega".
Al
enseñar a los compañeros de matrimonio a ignorar el enojo o la
irritabilidad no provocada, es útil para el terapeuta señalar
repetidamente que lo desagradable no siempre está destinado a la
persona que es el comienzo del estallido. Si bien un cónyuge que es
el receptor final de críticas, argumentos, mal humor, u hostilidad
puede sentir como si las emociones negativas están dirigidas a
él/ella, la mayoría de veces no lo están. Decimos a nuestros
clientes que deben hablarse a sí mismos, decirse que no son
necesariamente el blanco; por casualidad están allí en ese momento.
Es fácil mantener el propio control y la estabilidad ante el enojo
si puedes decirte a ti mismo que lo que está molestando a la otra
persona incumbe a él o a ella y no necesariamente a la relación”
A
banda d’ignorar l'agressivitat, encara tenim més asos a la màniga.
Una altra estratègia que podem desplegar és la d’afalagar els
extenuats marits, els quals, un bon dia, fins i tot poden tenir la
generositat de correspondre els nostres afalacs i manyagueries (pàg.
123):
“Este
método de enfrentarse a la hostilidad es particularmente útil
cuando un esposo se enfrenta con las primeras señales de la
irritabilidad o desagradabilidad inexplicables en el compañero. Al
responder con sentimientos positivos, el mal humor del cónyuge puede
ser barrido y abortado antes de que el mal humor entre en el camino
de la relación. […]. Estas GRATIFICACIONES no verbales, dadas de
una manera libre, espontánea y no solicitada, pueden vencer el enojo
y la irritabilidad en un esposo, igual que con frecuencia fueron
eficaces en su infancia cuando quitaban un enfado paterno.
Un
esposo que a menudo estaba irritable debido a su preocupación con
las cargas y ansiedades del trabajo se preocupaba de que no podía
cambiar de pensamiento o cambiar a un estado de ánimo mejor. Este
mal humor conducía ocasionalmente a una pelea. Su mujer aprendió a
romper completamente su barrera de mal humor dándole un masaje de
pies o de cabeza, que le relajaba lo bastante como para “seguir”
sin una explosión. Después, él era capaz de estar con ella en el
aquí y el ahora. Incluso él empezó a devolver de manera similar
los masajes cuando ella tenía mal humor”
Podria
concloure el post d’avui amb la rotunda afirmació que aquest tipus
de continguts són una rara avis en els contextos acadèmics
però no és així. Si parlo per la meva experiència -evitaré les
generalitzacions- haig de confessar que en múltiples ocasions he
tingut professors davant meu que han fet comentaris denigrants sobre
les dones alhora que han ignorat la violència masclista que
s’exerceix en diversos àmbits de la nostra societat. Les
vexacions són de vegades grolleres però també es vesteixen amb
sofisticades argumentacions filosòfiques. No és gens estrany sentir
com respectats psicòlegs critiquen obertament “les feministes”
-així, a l’engròs, com si estessin parlant d’un moviment
homogeni-, tot menyspreant miserablement la seva coratjosa lluita i
el valuós llegat, intel•lectual o polític, que han transmès per
a procurar millorar la pràctica clínica.
En qualsevol cas, la conseqüència és sempre la mateixa: bona part de referents s’estima més amagar la brutícia a sota de l’estora, en comptes d’afrontar el terrible sofriment causat pels abusos brutals suportats per les nostres clientes -i potser també clients, que ho pateixen en silenci-. Al meu entendre, aquest és en part un problema d’incultura i de covardia, quan és l'hora de desafiar el poder patriarcal universitari. Està vist que encara som ben lluny de passar pàgina i de tancar per sempre aquest amarg capítol de la nostra història.
En qualsevol cas, la conseqüència és sempre la mateixa: bona part de referents s’estima més amagar la brutícia a sota de l’estora, en comptes d’afrontar el terrible sofriment causat pels abusos brutals suportats per les nostres clientes -i potser també clients, que ho pateixen en silenci-. Al meu entendre, aquest és en part un problema d’incultura i de covardia, quan és l'hora de desafiar el poder patriarcal universitari. Està vist que encara som ben lluny de passar pàgina i de tancar per sempre aquest amarg capítol de la nostra història.
Referència
-
De Visser, L., Kuehnel, J., Kuehnel, T., Liberman, R.P. y Wheeler, E.G. (2006). Manual de Terapia de Pareja. Bilbao: Desclée de Brouwer.
Comentaris