La veu incòmoda de “Les Kellys”

Imatge d’algunes membres de Les Kellys de Mallorca, que també se sumen a la lluita contra la violència masclista. Foto extreta de La Directa.

Probablement trobaríem pocs sectors tan invisibilitzats o caricaturitzats com el de les treballadores de la neteja. A través dels mitjans de comunicació -en sèries de ficció o a les notícies- se les sol representar a través de l’estereotip de la choni analfabeta o bé el de la gemegaire que es fa la víctima però que, en realitat, té poques ganes de pencar. El col·lectiu de “Las Kellys” -las que limpian- trenca amb els tòpics habituals i potser per això resulta tan incòmoda la seva veu. Elles no sofreixen en silenci ni tampoc munten cap numeret histriònic -al més pur estil d’Aída- sinó que denuncien amb coratge i contundència l’esclavatge del mercat laboral. I ho fan a múltiples nivells, d’una manera ben poc habitual, malgrat trobar-se en una posició d’extrema precarietat -un percentatge gens menyspreable és d’origen immigrat i no disposa de cap recurs econòmic alternatiu-. El rol visible d’activista ha substituït inesperadament al de fracassada social i això no és fàcil d’empassar.

Si seguim de prop les accions de protesta de les Kellys ens adonem que el món de les cambreres d’hotel és un compendi dels mals que ens assoten: externalitzacions, temporalitat, salaris miserables, jornades draconianes i un llarg etcètera de retrocessos derivats de la mal anomenada crisi econòmica. Trobo imprescindible fer-ne esment en aquest blog perquè les malalties, els problemes psicològics i la sobremedicació que arrosseguen -antiinflamatoris, tranquil·litzants, hipnòtics, antidepressius- es comprenen perfectament en el marc de l’explotació que han decidit denunciar sense embuts, malgrat que la por a les represàlies persisteixi.

De primer, és fàcil entendre que els polítics de dretes i els grans empresaris del ram se sentin amenaçats per les vindicacions de les Kellys atès que posen al descobert al damunt de quines espatlles -les de les dones més vulnerables- es forgen els beneficis milionaris de què presumeixen i que suposadament són un dels motors financers del país -recordem polèmiques sonades com la que va protagonitzar el popular Pablo Casado al Club Siglo XXI-. En algunes cadenes l’import que perceben per cada habitació oscil·la entre els 1’80€ i els 2’50€, tot i que el client  n’aboni entre 300 i 400 per nit. A l’almoina  que reben -trobo absurd parlar de sou- se li ha d’afegir una pressió extrema per tal d’assolir uns resultats impecables, en un temps rècord. La tensió quotidiana s’hauria de tenir sempre present a l’hora d’avaluar el malestar. La tendència més freqüent, però, és la d’emetre diagnòstics sense parar-hi massa atenció i aquest constitueix un  altre eix fonamental de les crítiques, que apunten directament a la incompetència de l’ICAM i de les mútues, del tot resistents a reconèixer l’impacte dels abusos sobre la salut. A banda dels sospitosos habituals, aquesta associació independent de dones també ha assenyalat els sindicats majoritaris i les formacions Guanyem i  Podemos, als quals ha acusat de suplantació i de marginació de les decisions rellevants.

Al mateix temps, subratllen que no estem simplement davant d’un conflicte de seguretat laboral sinó de qualitat del servei, impossible d’oferir si les treballadores són tractades com a esclaves. La neteja d’una habitació -certs clients les deixen com una cort de porcs- és una tasca feixuga i requereix d’una dedicació concreta que s'hauria d'estipular, si realment es vol realitzar a fons. L’endreça i la higiene són les principals targetes de presentació de l’establiment i, si no s’assoleixen, difícilment hi haurà una segona oportunitat. Així, de mica en mica, el sector turístic es va degradant: es podreix des de l’arrel fins a la punta. Com que visc a la Costa Brava sé que, amb les vaques magres, també arriben els laments sobre l’èxit que s'hauria pogut mantenir però que, lamentablement, va esvair-se com la boira. La fam de diners ràpids i la manca de professionalitat són una combinació letal de cara al futur. Si aquestes Festes fem una escapada, és un bon moment per recordar que les “estrelles” que reben els hotels haurien d’estar directament vinculades a la consideració per les persones que hi treballen: l’única garantia de ser tractats amb vertader respecte. Tant de bo que properament es pugui disposar d'algun indicador, que ens permeti fer una tria adequada, basada més en els drets humans que en el maquillatge publicitari. Bon Nadal per a tothom.