Gaudim de l'experiència (sense el mòbil)

El reiterat lament sobre el mal ús de les noves tecnologies es va materialitzant progressivament en diverses propostes que ofereixen esperança de cara al futur. Il·lustració extreta de Instituto de Medios Sociales.

Durant aquestes Festes, una cita ineludible per a moltes famílies consisteix en reunir-se a les escoles per a contemplar embadalits com la mainada recita versos, canta nadales o desplega coreografies amb el ritme de moda de fons. En una d’aquestes representacions, una servidora, com cada any, es va endur el mòbil per a gravar-ne els instants més emotius però aquest cop em van haver d'avisar perquè, aquell dia, estava prohibit enregistrar i també tirar fotografies als nens i nenes. De fet, hi havia diversos cartells enganxats a la paret de la sala d’actes que anunciaven  la nova mesura però jo ni me n’havia adonat. Vaig desar de seguida l’aparell a la bossa, sense protestar, malgrat que estava una mica contrariada perquè m’havien frustrat la il·lusió d’immortalitzar aquells “moments màgics”. Segurament havien sorgit problemes amb la difusió de les imatges a través de les xarxes socials, vaig pensar, i per això havien optat per la via dràstica. Però si jo mai no n’havia compartida cap! Quina injustícia!

De mica en mica, em vaig deixar endur per l’espectacle i, encabat, vaig reconèixer que feia anys que no en gaudia tant. És que potser havia millorat considerablement la interpretació dels alumnes? Òbviament, aquest no n’era el motiu. En comptes de tenir l’atenció dividida entre diferents estímuls, com a espectadora, enguany havia estat capaç de centrar-me en l’escenari i per això l’experiència havia recuperat una intensitat oblidada. Aquesta senzilla anècdota em va fer recordar certes discussions que he mantingut en xerrades sobre noves tecnologies. De vegades, tendim a creure que la hiperconnexió és un destí inexorable, al qual no podem oposar-nos. Tots som cyborgs en potència i és impossible fer marxa enrere, a aquestes alçades del partit. És propi de persones obtuses el fet de nedar sempre a contracorrent, sostenen alguns.

Cal reconèixer, però, que hem acumulat prou experiència, en el decurs de les darreres dècades, per a percebre el costat fosc d’Internet i, allò que resulta més  encoratjador és que no ens hem limitat a estancar-nos en la queixa sinó que ja s’han començat a prendre mesures concretes al respecte. A través dels mitjans, hem sabut que han sorgit estils de vida “desconnectats” entre la ciutadania que ens ofereixen motius fonamentats per a pensar en un futur millor. Ha emergit una necessària reflexió filosòfica, que posa damunt la taula l’erosió de les relacions humanes a causa de la immersió en les pantalles; de la nostra capacitat de pensar en profunditat o fins i tot del gaudi d’un son reparador durant la nit. Penso que, de manera molt encertada, nombrosos centres educatius arreu del món han abandonat l’obsessió pels gadgets informàtics i n’han limitat l’ús entre els estudiants. Aquest no és un camí fàcil perquè ens hem acostumat a viure amb un soroll de fons permanent però, si més no, podem afirmar que la resistència agafa cos a mesura que avancen els nostres coneixements sobre els esmentats efectes adversos. No és pas una mala notícia de cara al 2017: espero que gaudiu d'una bona -i “despantallitzada”- entrada d’any.