Fascinació pels Soprano

Tony Soprano (James Gandolfini) s'abraona violentament sobre la doctora Melfi (Lorraine Bracco), en una de les  nombroses ocasions en què se salta els límits de la teràpia. El líder de la màfia de Nova Jersey ha de gestionar els maldecaps que li generen tant la seva família com l’obscur món del crim organitzat en el qual opera. La psiquiatra, per la seva banda, no sempre veu clar com ha d’enfocar el tractament d’un pacient amb aquest singular perfil. Imatge: HBO.

De totes les sèries que he vist fins ara cap m’ha fascinat de la manera que ho ha fet l’extraordinària creació de David Chase The Sopranos (1999-2007), la qual no descarto tornar a veure en el futur. A banda d’ésser un clàssic de la ficció sobre gàngsters, per la seva indiscutible qualitat, ofereix una visió controvertida i brillant de la psicopatologia contemporània i de la forma que tenim d’abordar-la. Tal com ha apuntat el mateix Chase, també hi ha implícita una crítica al capitalisme. A través de l’extrem mafiós, s’ofereix l’anàlisi àcida d’un sistema despietat, en el qual la manca d’escrúpols i el desfici consumista hi juguen un paper cabdal. Durant l’emissió dels successius capítols, es van despertar tant els elogis com les crítiques enceses d’associacions de psicoterapeutes nord-americanes, precisament perquè de vegades surten ben malparats en les trames ordides pels guionistes. Han corregut rius de tinta sobre les aventures i desventures dels Soprano. No hi podia faltar el llibre amb l'anàlisi psicològica, desgranada pel psicoanalista Glen Gabbard a The Psychology of the Sopranos (Basic Books, 2002).

El motiu de l’interès que desperta aquesta petita obra mestra d’HBO entre els professionals del meu ram és òbvia: la història arranca amb els atacs de pànic que pateix Tony Soprano, que el condueixen fins al consultori de la benintencionada psiquiatra i psicoanalista Jennifer Melfi, d’ascendència italiana com ell. L’evolució d’aquesta relació en el decurs de les sis temporades -magistralment interpretada per ambdós actors- i el discutible tractament d’un pacient dividit entre l’entorn domèstic i la subcultura criminal han estat font de múltiples discussions. Arran de l’inesperat desenllaç, un dels debats es va centrar en el fet d’establir si realment l’etiqueta diagnòstica “sociopatia” era prou adequada per un perfil com el seu. Per altra banda, es va discutir a bastament sobre si el treball de la psiquiatra era vertaderament efectiu o si, per contra, només havia aconseguit de reforçar encara més la fredor emocional del boss. Si bé és cert que les crisis d’ansietat van desaparèixer progressivament, els crims atroços no van pas aturar-se sinó que van endinsar-se per terrenys fins aleshores inexplorats. En el penúltim capítol, el supervisor de  la doctora Melfi i altres col·legues fan referència a investigacions com The Criminal Personality de Samenow i Yochelson, segons les quals la interacció verbal en la teràpia proveeix als "sociòpates" de les estratègies necessàries per a fingir unes emocions que realment no experimenten; d’aquesta manera, sostenen els autors, aconsegueixen d’enganyar hàbilment els psicòlegs per tal d’obtenir-ne els conseqüents avantatges penitenciaris.

Aquest debat posa damunt la taula l’influx seductor de les personalitats antisocials, ben conegut en les presons, per exemple, on es produeixen diverses dinàmiques de manipulació, que poden derivar en enamoraments per part de treballadors no  “iniciats” en aquests tipus d’entorns i els seus perills. La mateixa doctora Melfi té serioses dificultats per mantenir a ratlla el nivell d’implicació en la vida del seu ambivalent pacient. Tal vegada és aquesta mateixa fascinació la que mantenia l’audiència atrapada i dividida entre els espectadors que volien que Tony Soprano pagués pels seus crims i aquells que desitjaven que, malgrat tot, l'ésser bondadós que també portava a dins se sortís amb la seva. Com era de preveure, l’últim capítol va causar un gran rebombori…

La psiquiatra intueix però desconeix l'abast dels delictes perpetrats pel capo de Jersey -un coneixement exhaustiu l’hauria conduït necessàriament a denunciar-lo- i per això no es comprèn de quina manera pot abordar les sessions professionalment. En aquestes circumstàncies, ni tan sols es podria superar una adequada fase d’avaluació. Altra vegada: quins són els vertaders objectius? Aconseguir el reconeixement del sofriment de les víctimes o bé alleujar els “símptomes” de l’assassí? Per acabar-ho d’adobar, les constants insinuacions sexuals i els exabruptes feien insostenible des del minut u una relació que no es podia mantenir sense el mínim de respecte imprescindible. Això no obstant, en la meva opinió, no es tracta tant d’analitzar la situació des d’un punt de vista estrictament realista com d’adoptar un marc més ampli per tal de mostrar les profundes limitacions i contradiccions, a l’hora de tractar el sofriment en un món hostil, que tot sovint escapa del nostre control i comprensió.

Entre el drama i la paròdia, The Sopranos qüestiona l’abús dels psicofàrmacs, les hipòtesis genètiques, les explicacions psicoanalítiques, el tractament dels infants en l’entorn escolar, l’abordatge de les crisis adolescents, les teràpies de desintoxicació o la forma infame com es destrueixen les persones grans en certes residències. Ja en la primera temporada -entre l’any 1999 i el 2000- el mal comportament d’Anthony Júnior és diagnosticat com a TDAH per un psicòleg. Les explicacions respecte els suposats símptomes que reben els pares, Tony i Carmela, són tan absurdes que finalment rebutgen categòricament el diagnòstic i que el nen prengui cap pastilla. Quan el noi es fa gran, en comptes d’acceptar l’impacte de les seves fosques activitats, el pare s’estima més creure que en realitat és l’herència genètica la que provoca que Anthony tingui problemes similars als seus. La seva filla Meadow també cau a les grapes d’una psicòloga desaprensiva, que li dóna els pitjors consells possibles i a l’ancià oncle Corrado l’anul·len a través d’una forta medicació en el centre on l’han ingressat. Però també hi apareixen intervencions sensates i humanes, com l’ocasió en què un veterà terapeuta li diu a Carmela que mai més no superarà l’angoixa que la tenalla, si segueix al costat d’un home els diners del qual estan tacats de sang. Per aquestes i moltes altres qüestions, The Sopranos ens fascina avui i, a la vista de la violència que ens envolta, ho continuarà fent durant molts anys.