Ada Colau i la desil·lusió

 

L’alcadessa Colau va rebre l’afecte massiu dels barcelonins a la plaça de Sant Jaume, el dia de la seva investidura, el 13 de juny del 2015. Què en queda d’aquell entusiasme? Imatge extreta d'El Digital DBarcelona

 

Ja ha transcorregut gairebé un any d’ençà que Ada Colau va ser investida alcaldessa de Barcelona. La seva arribada al Consistori venia precedida d’una lluita intensa a favor del dret a la vivenda i d’una notable presència mediàtica, no exempta dels clàssics cops baixos, els quals li remarcaren encara més l’aurèola combativa. Pel fet de ser una dona i de provenir, per postres, de les classes populars despertava, encara més, la il·lusió per una forma renovada d’entendre la política. Semblava que, aquella vegada sí, la paraula “canvi” no formaria part de la retòrica buida dels candidats en les campanyes, tan avesats a vendre’ns fum. Juntament amb els batlles de diverses ciutats espanyoles, encimbellats per l’embranzida del 15-M i de les marees, l’equip de Barcelona en Comú (BeC) va generar unes enormes expectatives entre milers de desencantats conveïns, ben decidits a votar-los.

La gentada pletòrica que s’aplegava davant de l’Ajuntament el dia de la  investidura conformava una estampa insòlita; l’ambient era més semblant al d’una festa major que a l’acte de benvinguda a un equip de govern. Banderes republicanes, globus, estelades, pancartes de sí se puede, confeti que voleiava pertot i una pantalla gegant per a no perdre’s ni un sol detall d’allò que succeïa portes endins. Els barcelonins es mostraren delerosos d’apropar-se a la flamant alcaldessa per a manifestar-li el seu màxim afecte i suport. Bona part de catalans també vàrem assistir il·lusionats a la presa de possessió del càrrec, conmoguts davant de la televisió. Somriures d’esperança i llàgrimes d’emoció, que s’han evaporat en el decurs dels darrers mesos. En cas de no complir-se els nobles propòsits electorals, la patacada seria més sonada.

Si bé encara és aviat per fer una valoració global del mandat de BeC – recordem que és una confluència entre Guanyem, ICV, EUiA, Equo, Procés Constituent i Podem-  no es pot negar que les veus de queixa i decepció s’han fet sentir cada vegada amb més força des de diversos sectors. Se’n podrien citar nombrosos exemples però potser els que expressen millor les discrepàncies entre paraules i fets són el pacte amb el PSC de Jaume Collboni; la manca d’acord amb els treballadors de TMB –més que referir-se a una antiga activista, hom diria que proven de dialogar amb una mena de Margaret Thatcher local- i, finalment, les mesures insuficients per tal d’abordar el punyent drama dels desnonaments.

És ben sabut que la proposta senyera dels nouvinguts era desmarcar-se de la casta o la màfia present en aquelles formacions que portaven dècades escarxofades a la poltrona. L’hemeroteca i la cronologia del Twitter no enganyen. La seva intenció era no establir-hi cap mena vincle compromès, que contravingués llur codi ètic. De ben poc ha servit que Collboni estigui imputat en una peça del cas Mercuri o que tingui a les seves espatlles episodis tan esperpèntics com la compra dels vots dels pakistanesos a les primàries del partit. Les justificacions esgrimides  són les de sempre: A  dins de les institucions la realitat es veu ben diferent, etcètera–així com dient: vosaltres què en sabreu!-. De tota aquesta xerrameca es desprèn una incofusible aroma de vella política.

Quant a la gestió del conflicte amb els treballadors de TMB tampoc es pot dir que l’equip de BeC hagi mostrat una sensibilitat particular, en consonància amb el seu ideari. En algunes declaracions a la premsa, diferents actors sindicals han assegurat que tota la confiança que havien dipositat en Colau s’havia desplomat i que l’única intenció de l’alcaldessa, segons el seu criteri, era mantenir els privilegis de la cúpula directiva i col·locar-hi la seva gent. Res de vetllar pel manteniment de l’antiguitat o de lluitar contra la precarietat sinó que el perfil de les propostes anava més aviat encaminat en la direcció d’encolomar-los la sanitat privada o de fomentar la desmobilització al carrer, com si la pressió de les vagues no tingués cap mena de sentit. ¿On estava aquella dona expeditiva a qui la policia havia d’enretirar de la via pública, tot arrossegant-la, quan protestava pels excessos bancaris? ¿Tan poc temps han necessitat Colau i els seus per a sofrir la inquietant metamorfosi dels governants? ¿O és que potser ja havien premeditat fredament que el seu paper com a fundadora i portaveu de la PAH els podria catapultar cap al poder?

És justament de la Plataforma i d’Associacions de Veïns de barris devastats pels problemes de la vivenda, com ara Ciutat Meridiana, d’on procedeixen els retrets que més xoquen amb el passat recent de la batllessa. Malgrat que se’n valoren alguns gestos puntuals, creuen que no s’han adoptat  prou mesures dirigides a plantar cara als abusos que encara afecten milers de famílies. Es podria adduir que Roma no es va fer en un dia i que no podem pas esperar que des de l’Ajuntament es trobin solucions per a tot; encara menys en un sol un any. També és cert que Colau i companyia -com ells mateixos s'encarreguen de remarcar- governen per a tots els barcelonins i no pas exclusivament per aquells que els varen votar. Ara bé, seran aquests darrers qui decidiran el seu destí. Els ciutadans desposseïts, que confiaven de tot cor en què algú vetllaria sincerament pels seus drets a dins del Consistori. El resultat a les urnes serà un nou baròmetre de la desil·lusió. Encara que els votants siguem proclius a deixar-nos entabanar, no veig tan clar que en la conjuntura actual sigui fàcil de recuperar la confiança. Espero equivocar-me i que es redreci la situació però temo que aquesta no sigui una altra magnífica oportunitat perduda per a l'esquerra. Ens costaria molt recuperar-nos del disgust.