Com podem evitar la radicalització dels joves?

Un jove neonazi, en una manifestació. Foto AFP. 

Darrerament, veiem amb freqüència a la televisió com es recluten joves –les noves tecnologies hi juguen un paper crucial- perquè formin part de grups gihadistes, alhora que constatem amb horror com cada cop n’hi ha  més que s’integren en bandes neonazis. Les persones radicalitzades, amb independència de la ideologia que abracin, no dubten en cometre agressions com la que ha patit recentment la directora del setmanari satíric El Jueves. Les mostres d’intolerància de seguida ens fan témer la repetició de dramàtics episodis del segle XX. Malgrat la lògica preocupació que desperta la creixent afiliació al món de l’extremisme també cal tenir en compte que, en tractar-se d’una decisió que comporta dramàtiques conseqüències, constantment existirà una part de la “parròquia” que provarà d’abandonar-lo, encara que aquesta opció tampoc no sigui un camí de roses.

El procés de desvinculació de l’extremisme potser no és prou vistós des d’un punt de vista mediàtic però no per això cal deixar de parar-hi atenció perquè ens dóna pistes valuoses sobre quines són les fórmules per deixar enrere l’hostilitat, a l’hora de resoldre greus conflictes polítics. La voluntat entre diferents actors  és sens dubte un factor cabdal: els plans de pacificació traçats al País Basc i al nord d’Irlanda ens ho recorden. Si considerem aspectes individuals, la decisió d’abandonar la subcultura violenta també pot derivar de canvis vitals, com ara el naixement dels fills, l’envelliment o bé l’enamorament, la qual cosa no significa necessàriament que hom renegui de les conviccions del passat. Les pressions psicològiques, físiques o econòmiques també poden empènyer-ne els membres cap a la sortida.

Es podrien citar nombrosos títols però una pel·lícula que encara em sembla excel·lent per il·lustrar els mecanismes de radicalització i desradicalització és American History X (1998) de Tony Kaye. Es tracta d’un film prou conegut però recordem que retrata la vida de Derek Vinyard, el líder d’un grup de supremacistes blancs a qui empresonen per haver assassinat dos homes negres a sang freda. L’estada al centre penitenciari li proporciona aquell productiu “espai per a pensar” que apareix tan sovint en la literatura científica sobre el tema (Ferguson, 2016). Aquest és un punt controvertit atès que la vida entre reixes pot representar una ajuda però també un obstacle, quan el reclús surt al carrer, ha de bregar amb l’estigma i té dificultats per trobar una ocupació; d’aquí que el plans d’integració siguin tan importants si, per exemple,  es vol combatre el terrorisme de debò. No parlem ja de l'escull que suposen els centres en els quals es manté la tortura i preval la cultura de la venjança per damunt  de la rehabilitació.

En el cas de Derek, la desvinculació física de la banda racista i del veterà “cervell” que en mou els fils a l’ombra, juntament amb les experiències agredolces que té amb els altres interns, faran que contempli el món des d’un prisma menys polaritzat. Per aquest motiu, un cop recuperada la llibertat, provarà d’allunyar-se tan com pugui de l’entorn criminal, mogut principalment pel desig que el seu germà Danny no segueixi el mateix recorregut nefast -de fet, els exmembres solen ser magnífics aliats en els projectes de desradicalització, per l'exemple que transmeten als antics companys-. Malauradament, malgrat el suport acadèmic, aquest objectiu no serà fàcil d’aconseguir perquè els lligams amb el passat encara tenen serioses repercussions sobre el present de la família Vinyard. Val a dir que la premsa també ha recollit casos similars d'ultres que s’han volgut deslligar de l’univers neonazi. Mentre que alguns han reeixit, d’altres han hagut de passar per agònics periples abans d’aconseguir-ho. 

La manca de suport a l'hora d'alliberar-se es pot veure compensada per la tasca d'organitzacions com EXIT, que treballen a Alemanya i Suècia amb la finalitat de facilitar la reinserció dels neonazis “penedits” i recolzar llurs famílies.   Com en el cas de la gran pantalla, per bé que no es pugui generalitzar, hi ha persones que provenen de barris empobrits; han patit infàncies traumàtiques i troben en la ultradreta una alternativa "protectora". Un dels grans mèrits de la difusió d’aquestes històries és que aconsegueixen transmetre la idea que no estem pas davant d’éssers bestials, provinents d’un altre planeta sinó que qualsevol persona, en determinades circumstàncies, és susceptible de veure’s engolida per aquesta retòrica extremista, la qual permet canalitzar les profundes frustracions quotidianes.  És per això que convé seguir treballant i no abaixar la guàrdia perquè els enverinadors que assetgen els joves no aconsegueixin el seu objectiu sectari. L'educació, més que la repressió, és el camí recomanable. 

Referència

•  Ferguson, N. (2016). Disengaging from Terrorism: A Northern Irish Experience. Journal for Deradicalization, 6, 1-23.

Article publicat a Tercera Informació