SAP, una amenaça contra infants i dones

 

Imatge extreta de Google

 

 

 

Els carrers de Madrid s’omplirarn avui de desenes de milers de persones arribades de tot el país, per unir-se a la marxa estatal contra les violències masclistes, en plural, per la quantitat d’àmbits en els quals s’estén aquesta xacra sanguinària. Moltes d’elles formen part d’un ric teixit associatiu –no només feminista sinó també veïnal o sindical- i clamaran contra l’escassa resposta del Govern per fer-hi front. Entre les diferents demandes que sol·liciten en el manifest m’agradaria destacar la petició de l’eliminació de la custòdia compartida imposada i el règim de visites als menors dels maltractadors condemnats, juntament amb la retirada i no cessió de la pàtria potestat als agressors.

 

Els infants són víctimes silencioses a les quals cal protegir abans que sigui massa tard, un drama que hem hagut de lamentar en massa ocasions. D’entre tots els temes que giren al voltant d’aquesta problemàtica voldria recordar la necessitat d’abordar amb mesures concretes la virulenta polèmica suscitada arran de la pretesa "Síndrome d'Alienació Parental" (SAP), usada com a arma llancívola en els jutjats contra els nens i les nenes que rebutgen el contacte amb un pare maltractador, sota el pretext que les mares han iniciat una malsana campanya de desprestigi contra ell. La profunda indignació vers aquest diagnòstic l’han expressada de forma contundent tant professionals com investigadors i persones directament afectades per l’etiqueta i el pervers tractament que se’n deriva. D’entrada, doncs, no podem obviar que estem davant d’un problema objectiu, que mereix tota la nostra atenció, tant des d’un punt de vista científic com de Drets Humans. Penso que les Universitats i els Col·legis professionals a Espanya haurien d’esmerçar més esforços en promoure debats rigorosos al voltant d’aquesta important controvèrsia. Si els professionals no n’estem ben informats, difícilment podrem actuar de manera ètica i acurada.

 

El diari La Marea ha recollit recentment el testimoni de dues filles, ara majors d'edat, diagnosticades amb SAP que demanen responsabilitats a l’Estat pel calvari que han hagut de suportar. Reivindiquen que s’escolti vertaderament la veu dels menors. La Maria Carmen, per exemple, denuncia que tant a ella com a sa germana les van arrabassar dels braços de la mare i van haver d’anar amb el pare, malgrat que aquest tenia diverses denúncies per maltractament. Per la seva banda, arran de l'experiència amb nombroses afectades, la psicòloga Fatima Urzanqui fa uns anys no vacil·lava en qualificar la SAP a Diagonal Periódico de resposta neomasclista davant de la pedofília. Cal recordar que el mateix autor que va encunyar el terme, Richard Gardner, va ser acusat en el seu moment de defensar els pederastes a través d’aquesta argúcia patologitzadora.

Estem davant de nous discursos, sosté Urzanqui, emprats per a culpabilitzar les pròpies víctimes de ser les instigadores de les agressions. També denuncia la “teràpia de l’amenaça” desplegada pels influents equips psicosocials dels jutjats, escassament formats en violència de gènere i psicologia infantil, i també per les institucions públiques gestionades per empreses ultraconservadores, com ara Aprome, la presidenta de la qual és Marisa Sacristán, Legionària de Crist. Aquesta intervenció coactiva s’aplica en els punts de trobada familiars, en espais de recolzament a la família i en centres d’atenció a la infància i propugna la retirada de la custòdia en els casos que suposa més greus pel progenitor alienat, que habitualment és el pare. S'amenaça amb el canvi de règim en el cas de l’alienadora, que normalment és la mare, si aquesta no col·labora activament en la recuperació del vincle de les criatures amb el pare, circumstància que derivaria en la prohibició de qualsevol comunicació amb ella i el seu entorn. Tota l'odissea pot començar quan les dones proven de denunciar un circuit legal deficient, a l’hora de protegir els infants; aquesta reacció s’interpretarà com una maniobra per tal d’allunyar-los del progenitor i serà llavors quan la SAP els caurà al damunt com una llosa. La psicòloga també evidencia la poca atenció que es para a la versió dels menors i la manca de recursos existents en els processos judicials per tal de protegir-los de la revictimització.

 

Malgrat les queixes exposades, hom podria esgrimir que es tracta de males pràctiques que caldria solucionar però que la SAP realment existeix. Sense negar que menystenir algun dels progenitors pot perjudicar psicològicament els fills i filles, cal posar en relleu les importants mancances epistemològiques del concepte. La metgessa i psicoterapeuta Consuelo Barea, autora juntament amb Sonia Vaccaro de El pretendido Síndrome de Alienación Parental (Desclee de Brouwer, 2012), el qualifica directament de “deixalla científica” i de maniobra de backlash, definit aquest com el conjunt d’atacs misògins deliberats, personals i sistèmics, sorgits com a resposta a les conquestes en matèria de drets de les dones, assolits a través d’una àrdua lluita pels moviments feministes, amb la intenció de fer-les retrocedir. Barea considera la SAP un instrument creat ad hoc que invisibilitza l’incest i la violència de gènere preexistents.

Per la seva banda, Aguilar, De la Cruz i Escudero (2008), reiteren que la SAP va ser construïda a través de mentides i que pot ser emprada per a dissuadir les dones de denunciar les seves parelles violentes. Aquests autors desgranen i desmunten, pas a pas, tots els criteris que s’utilitzen per a definir aquest suposat trastorn i conclouen que tractar-lo com a síndrome implica, de forma inseparable i simplificada, la identificació d’un únic infant i progenitor com a patològics, i la justificació del canvi de custòdia com a “teràpia”. No consideren que la SAP tingui entitat clínica i només es pot concebre com un model teòric sobre la disfunció familiar en un context legal. En el sistema espanyol, postil·len, no ha demostrat capacitat discriminant entre abusos i maltractaments vertaders de falsos. Es tracta, en definitiva, d’un constructe de naturalesa argumental elaborat a través de fal·làcies, com ara l’aplicació de l'analogia, el pensament circular o l’apel·lació a l’autoritat. En resum, pura xerrameca al servei de la dominació masclista. Quan acabi la manifestació d’avui, pensem en arremangar-nos i treballar de debò per vetllar per una pràctica honesta i rigorosa, al servei de les persones que vertaderament ho necessitin, les dones i aquells que seran els adults de demà.

 

 

 

Referència

 

• Aguilar, L., De la Cruz, J. y Escudero, A. (2008). La lógica del Síndrome de Alienación Parental (SAP): “terapia de la amenaza". Revista Española de Neuropsiquiatría, 28 (2),283-305.