No en culpem els pilots
Foto: Clinica-aeromedica.net
La
informació sobre les suposades causes del tràgic accident de
Germanwings ahir va fer un gir copernicà quan la fiscalia francesa
va llançar la hipòtesi que el jove copilot Andreas Lubitz, de
vint-i-vuit anys, estava sol a la cabina i va pressionar
voluntàriament el botó de descens, un cop el pilot ja n'havia sortit.
Aquest escenari col·locava en un discret segon pla de
responsabilitats les asseguradores, així com la companyia
Lufthansa, propietària de l'Airbus A320, de l'aerolínia de baix
cost en la qual van perdre la vida 150 persones. Aquesta mena
d'explicacions, als ciutadans, ens produeix una sensació de déjà
vu, quan
les comparem a narratives mediàtiques similars, associades a
d'altres catàstrofes.
En
l'estremidora
carta de Curra Ripollés, germana d'un comandant que va morir al
Yak-42, de molt recomanable lectura, es fa palès de quina manera
miserable s'obstaculitza la investigació dels fets, així com la
depuració de responsabilitats, amb el conseqüent dolor que la deixadesa causa a
les víctimes. En una de les emissions del programa Salvados,
que tractava
aquesta mateixa qüestió, també va quedar clar l'escàs interès dels polítics espanyols, els quals miraven cap a una altra banda, quan era
hora de confrontar-se a les grans empreses de transport. Si fem cas als
comentaris dels lectors, per altra banda, en les notícies sobre el
vol 4U9525, que
anava camí de Düsseldorf, el fet de carregar-li el mort a Andreas Lubitz no
convenç pràcticament ningú. El Sindicat de Pilots de Línies Aèries (Sepla) considera igualment
precipitat extreure conclusions sobre las causes del
sinistre, a través d'una gravació d'àudio de deu minuts i sense haver analitzat el contingut de la segona caixa negra.
Però posem per un moment que aquesta teoria és certa i realment el jove copilot va estavellar intencionadament l'avió. L'explicació que "bombardegen" els mitjans sense parar és que aquest hauria pogut tornar-se boig i per això va optar pel suïcidi col·lectiu. Les darreres notícies suggereixen que atravessava una forta "crisi personal". Per aquest motiu, el focus de l'atenció es situa en els protocols de seguretat, els períodes de formació i les proves mèdiques i psicològiques que han de superar els professionals. Malgrat que, sens dubte, es tracta de qüestions rellevants, cal recordar que la superació d'una sèrie d'entrevistes i tests, no constitueix cap "filtre màgic" infal·lible. A més a més, l'assumpció gratuïta que algú que comet una atrocitat com aquesta ha d'ésser forçosament un "malalt mental" també constitueix un atreviment que caldria analitzar amb profunditat, perquè la maldat humana no sempre està associada als anomenats trastorns psiquiàtrics, un binomi que criminalitza implícitament milers de persones en situacions extremes.
Però
hi ha encara d'altres aspectes a tenir en compte. Les circumstàncies de l'entorn
poden desestablititzar els treballadors seleccionats com a qualsevol mortal. En aquest sentit,
caldria posar en relleu un
informe recent sobre les anomalies laborals en l'aviació,
elaborat a la Universitat de Gante i finançat per la Comissió
Europea, en el qual s'alerta de la pressió desproporcionada que
pateixen els pilots. S'hi adverteix un dramàtic ascens del personal autònom i fals autònom, especialment
remarcable en el sector del "low cost". Justament,
els pilots més joves són els qui en pateixen les pitjors
conseqüències, atès que fins i tot es donen casos en els quals han
de pagar de la seva pròpia butxaca uns diners a la companyia per tal
de poder adquirir més experiència.
Arribats a aquest punt, hauríem de formular-nos la següent pregunta: Com afecta la salut mental la precarietat laboral? En alguns estudis (Amable, Benach i González, 2001) es defineix aquest constructe a través de diverses dimensions: la temporalitat, la vulnerabilitat, el nivell salarial i la protecció social. Els problemes de salut que apareixen associats a la inseguretat a la feina són l'agument de la pressió arterial i l'aparició de dolors corporals diversos -coll, cervicals, espatlla, esquena i extremitats-. A nivell psicològic, la precarietat genera nerviosisme, ansietat, depressió, por, dificultats per a socialitzar-se i establir relacions d'amistat. Una anàlisi detallada del context posa de manifest diverses dinàmiques d'abús d'autoriat, les quals desemboquen en un deteriorament de l'equilibri emocional. Tal com jo ho veig, aquestes situacions de flagrant desemparament també haurien de denunciar-se, si es vol oferir un panorama més ampli respecte l'estrès al qual es veu sotmesa la tripulació. En algunes pel·lícules de Ken Loach, com The Navigators (2001) es denuncia la influència terrible que té la "flexibilitat" que s'exigeix per a satisfer les demandes del mercat, en l'evolució del sistema capitalista. En aquest cas, la que pateixen els empleats de la British Rail, quan aquesta passa a mans d'una empresa privada. I és que, quan els éssers humans esdevenim carn d'ETT, les conseqüències que se'n poden derivar són del tot imprevisibles. No en culpem els pilots.
Referència
- Amable, M., Benach, J. y González, S. (2001). La precariedad laboral y su repercusión sobre la salud: conceptos y resultados preliminares de un estudio multimétodos. Archivo de Prevención de Riesgos laborales, 4, 169-184.
Comentaris