El rastre inquietant del MWC
Imatge: infinigeek.com
Un any
més, ha culminat el Mobile
World Congress
i els nostres mitjans de comunicació no han escatimat sabó a l’hora d’exaltar-ne les mil i una virtuts. A banda dels
coneguts abusos de les grans empreses de tecnologia, tant a nivell
laboral com mediambiental o la seva implicació en cruents escenaris
bèl·lics en diferents punts del mapa, dels quals n’hem fet esment
en aquest blog, enguany hem sabut mig d’estranquis que a la lloada
fira s’hi han elaborat “llistes negres” de treballadors, els
quals han estat acomiadats a caixes destemplades pel fet de formar
part de moviments socials reivindicatius –vegeu aquí el relat que
en fa La
Directa-.
L’excusa: preservar la seguretat del recinte; no fos cas que el
típic gihadista es colés entre els precaris assalariats i donés un
bon ensurt a les respectables autoritats.
Tampoc hi
han faltat les clàssiques notícies escumoses, relatives a l’augment
del sexe de pagament nocturn, exposades amb una frivolitat
escruixidora, tan característica de diaris com El
Periódico de Catalunya,
que en una ocasió ja ens va sorprendre amb un vomitiu publireportatge encobert sobre una escola de prostitució per a dones
desesperades per la crisi i que aquests dies ha publicat acolorits
anuncis d’agències d’escorts, d’una pàgina sencera -per si
algun congressista despistat encara no se n’havia assabentat, al
final de la jornada, a Barcelona, també hi ha carn tendra disponible
per explotar. ¡De quina manera tan menyspreable es disfressa la
misèria del país de frenètic progrés econòmic!
Sense
negar el puntual impuls financer que el MWC suposa per a la capital i
rodalies –hauríem de revisar quins en són exactament els
beneficiaris-, seria d’agrair que la premsa hi afegís algun apunt
crític, ni que fos per dissimular una mica aquesta fal·lera
demencial per la bombolla tecnològica. Paral·lelament al certamen,
de forma prou oportuna, hem sabut que el Consell Escolar de Catalunya
es posiciona en contra de prohibir l’entrada de mòbils a les
aules, una decisió que ha estat recolzada per la consellera
d’Ensenyament. La senyora Irene Rigau també ha aprofitat
l’avinentesa per anunciar que el seu departament pretén potenciar
l’omnipresent aparell com a instrument pedagògic. Recordem que la
sinergia
amb la Fundació
Mobile World Capital
ja ha afavorit que els estudiants catalans treballin en el disseny i
programació d’apps
als
centres educatius. Fora d’aquesta iniciativa concreta, anomenada
mSchools:
Quin valor afegit aporta l’ús d’un smartphone
a classe?
Al meu
entendre, pesen infinitament més els inconvenients que no pas els
suposats avantatges. Pel que fa a l’esfera cognitiva, tal com
explica l’escriptor Nicholas Carr, els hipervincles s’interposen
seriosament en el camí de l’aprenentatge, per la manera radical
com s’ha transformat la lectura a través d’Internet. Aquesta ha
perdut profunditat, a causa de la càrrega que s’exerceix sobre la
memòria de treball, saturada per la gran quantitat d’estímuls
presents a la xarxa, motiu pel qual els “nous lectors” tenen
serioses dificultats per comprendre i recordar el contingut del text.
L’esmentada dinàmica, doncs, té importants repercussions
culturals, atès que l’ús continuat de les pantalles afavoreix una
creixent superficialitat intel·lectual entre els ciutadans. En
conseqüència, entenc que allò més recomanable seria posar límits
a l’ús dels terminals i no pas obrir-los de bat a bat la porta de
l’escola.
En el món
de l’aprenentatge, tampoc cal inventar la sopa d’all perquè hi
ha ingredients universals i atemporals que no hi poden faltar:
atenció a les explicacions del professor; estratègies per integrar
adequadament els nous coneixements adquirits i repetició per no
oblidar les matèries, a través de l’estudi a casa. Aquesta
recepta és tan clàssica com infal·lible i sorgeixen dubtes
raonables sobre si el mòbil la reforça o bé contribueix, entre
tisorada i tisorada, a destruir-la definitivament. També caldria
valorar fins a quin punt, amb aquesta recomanació, no es donen ales
als episodis de ciberbullying
entre els alumnes. Això per no parlar de la necessària prevenció de l'excessiva dependència dels ginys informàtics, una tendència a l'alça entre els adolescents. A més a més, en un context de recessió i
austeritat, ¿no suposa una despesa innecessària per a les famílies
el fet d’haver d’assumir obligatòriament les factures de la
connexió? ¿S’ha tingut en compte que, en nombrosos casos, hi ha
dificultats per pagar els llibres o fins i per alimentar adequadament
els infants? Com s’ha vist, el deixant del MWC ha abocat nombrosos
interrogants damunt la taula i em temo que ben poques ganes de
respondre’ls, amb un mínim de coherència i sentit comú.
Comentaris