La vida de Pablo

Un dels nombrosos muntatges fotogràfics penjats a la xarxa, al·lusius al "messianisme" que de vegades s’observa en el líder de la formació violeta.

“Jesucristo sería de círculos, habría estado en Podemos”

Pablo Iglesias Turrión, secretari general de Podemos.

Les festes d’enguany són particularment adequades per passar olímpicament de les produccions cinematogràfiques solemnes sobre la vida de Jesús i decantar-se directament per magnífiques sàtires com la pel·lícula Life of Brian (1979) dels irrepetibles Monty Python. Contràriament a allò que sostenen certs cinèfils que han tornat a veure-la després de molts anys, penso que aquesta comèdia irreverent ha envellit de forma envejable i en certs aspectes manté una vigència extraordinària. Per altra banda, considero que la virulenta polèmica suscitada en el moment de l’estrena, per mofar-se suposadament de la comunitat cristiana, ha empal·lidit a favor del relleu que pren la subtil crítica social que es desprèn en alguns dels seus esquetxos.

John Cleese i companyia no es van tallar un pèl a l’hora de remarcar a través de l’humor tant els tics ridículs de les forces conservadores opressores, interpretades pels obtusos romans, com els de l’esquerra pretesament alternativa, que és en realitat ambigua i caïnita, representada pel Front Popular de Judea i un altre moviment "cosí germà", amb el qual sempre estan a mata-degolla. Les seves interminables assemblees i la nul·la habilitat que demostren per resoldre cap problema concret han conformat algunes de les escenes més hilarants de la història del cinema.  En l’actualitat, el darrer exemple d’aquestes picabaralles entre grups diguem-ne “rupturistes” el podríem trobar en la monumental espifiada de Pablo Iglesias a Barcelona, tan criticada durant els darrers dies, quan va fer al·lusió a l’abraçada entre David Fernández de la CUP i el president Artur Mas durant el “nou 9-N”.

En comptes de respondre fermament a una legítima pregunta sobre el posicionament del seu partit respecte a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, el professor de la Complutense va optar per una retòrica de plató televisiu de baixa volada que ha encès els ànims de les esquerres, a ambdues bandes de l’Ebre. Es pot estar perfectament en desacord amb aquest gest –més de caràcter personal que polític- però això no és motiu per insinuar que existeix una mena de connivència tàcita amb CiU, després de tota la pedra que han picat, realment “des de baix”, els membres d’aquesta formació independentista. Sense cap mena de dubte els tres diputats de la CUP han aportat una alenada d’aire fresc al nostre viciat Parlament, on hi han introduït un discurs compromès amb la crua realitat social, impensable uns anys enrere –després de l’esgotadora experiència del tripartit, ICV i ERC van quedar francament deslegitimades, mentre que el PSC es polvoritzava ideològicament-.

Pablo Iglesias va perdre una magnífica oportunitat per refermar els llaços de fraternitat que l’uneixen amb una alternativa apreciada a Catalunya i també justament valorada en diferents punts d’Espanya, fins i tot a Madrid. Per contra, va optar pel camí de l’electoralisme i el benefici partidista, en detriment del projecte col·lectiu. Tal com s’ha comentat a bastament a la premsa, en massa ocasions, les paraules el delaten: “Yo no quiero que Cataluña se independice”. La pregunta és: ¿En boca de qui parla, Pablo Iglesias? ¿Què importa allò que ell pensi personalment, al costat de la voluntat d’una comunitat o de la veu dels militants del partit? ¿Quan i com s’ha decidit aquest gir que expressa cap a l’obsolet autonomisme? Malauradament, la qüestió nacional no és l’únic aspecte en el qual Podemos ha diluït amb aigua el discurs ferm dels inicis.

També els hem sentit afirmar com compartien el diagnòstic de país del rei Felip VI en el tradicional i planer discurs de Nadal. ¿Haurem de renunciar igualment al referèndum monarquia-república? ¿Faran marxa enrere pel que fa a les polítiques contra l’austeritat? ¿Modificaran la llei electoral perquè existeixi una democràcia directa? ¿Plantaran cara als bancs i aturaran els desnonaments? ¿Què passarà amb la corrupció? De ben segur que l’any 2015 ens prepara moltes sorpreses, si tenim en compte la convocatòria d’eleccions. Per si de cas, no perdem el sentit de l’humor i recordem-nos de mirar el costat brillant de la vida, tal com ens recomanaven amb molta conya els Monty Python, al final de La vida de Brian. Repetiu amb mi, companyes i companys: Always look on the bright side of life…