L'autèntica Espanya
Un policia subjecta pel coll una manifestant, en una de les marxes per encerclar el Congrés a Madrid. Foto: Susana Vera.
La profunda crisi que pateix la psiquiatria a nivell
internacional també es manifesta a Espanya. Diversos autors l’han disseccionada
meticulosament a través d’un valent i rigorós treball d’investigació. Sense les
veus dissidents, resultaria encara més complicat oferir una proposta
alternativa, crítica amb la clamorosa sobremedicació i reivindicativa del paper
fonamental de l’entorn a l’hora de comprendre amb profunditat la psicopatologia
i la teràpia adequada que se n’hauria de derivar. Lamentablement, en moltes facultats
se segueix promovent poca cosa més que la transmissió a l’alumnat de continguts
que són pura ideologia al servei del mercat. Quan els futurs professionals trepitgin
el carrer, hauran de recórrer encara un llarg camí, si realment desitgen
superar el parcial o complet “rentat de cervell” al qual els hauran sotmès i afrontar
amb enteresa la precària realitat laboral. És ben trist mirar enrere i no ser
capaç de comptar els teus referents intel·lectuals ni amb els dits d’una sola
mà. Hi ha béns intangibles com el record de l’immens llegat que ha deixat a la
teva vida un bon professor, que trobes a faltar en moments de terrible foscor.
A la meva manera de veure, en el camp de la psicologia és
particularment complicat trobar acadèmics que es posicionin fermament en contra
dels violents atacs de l’elit financera, els quals deixen les classes populars
en una situació d’absoluta desprotecció. L’apel·lació a l’austericidi, posem
per cas, és bàsica en l’explicació de l’augment del nombre de suïcidis,
addiccions, recaigudes, problemes psicosomàtics, assetjament laboral, violència
familiar, crims masclistes, etcètera. És com si el context fos necessari per
elaborar teories brillants però no pas per entrar en l’anàlisi detallada de la
brutal realitat quotidiana. ¿De què dimonis se suposa que parlen habitualment
els pacients als consultoris, si no és de les asfixiants limitacions de cada
dia?
En alguns congressos, als quals et costa un dineral
assistir i que estan avalats per totes les institucions oficials hagudes i per
haver, alguns ponents que són presentats amb els màxims honors hi
exposen les propostes d’autoajuda més indignes que es podrien oferir en aquests
moments tan salvatges. No cal que us digui que els seus llibres es venen com
rosquilles. Un dels missatges que transmeten a l’auditori és que si un aturat
no troba feina és perquè no s’hi ha esforçat prou. És a dir: amb el seu mètode
terapèutic, qui no es col·loca és perquè està mancat d’esperit de lluita. En
cas que el desocupat hagi causat bona impressió en una entrevista, hauria d’adaptar-se
completament a allò que li oferissin. Tot plegat va acompanyat d’una posada en
escena plena d’acudits i dibuixets al power point. El típic estil de les presentacions
comercials nord-americanes. Només de recordar-ho, se’m remouen els budells. Ras
i curt: es tracta de promoure entre els professionals el mundialment
conegut “model del xaiet” que camina
dòcilment cap a l’escorxador, sense protestar gens ni mica, no fos cas que el
carnisser tingués un mal dia i el torturés més del compte. Dit amb altres
paraules: si pots, treballa com un animal i no pensis mai en defensar els drets
del teu col·lectiu. Individualisme descarnat? Promoció de l’explotació? Encobriment
desacomplexat de les negligències polítiques? Ximpleries.
Finalment, el fet d’escoltar professors que facin
referència als ecos del franquisme, amb el propòsit de comprendre millor les
mancances del present és pràcticament un episodi de ciència-ficció. Hi ha una
part de la Història
que ens han escatimat amb tanta gasiveria que ens han deixat un buit insondable
a dins del cor. Em sento mentalment “amputada” sense el fil
conductor que uneix la II República
Personalment, a banda de la literatura, m’ha ajudat la lectura de llibres com els del psiquiatre Enrique González-Duro
(2008), del qual ja us havia parlat en alguna altra ocasió. Ara que som
víctimes de la llei mordassa, l’operació Pandora i tants altres abusos
d’autoritat, que ens transporten a grisos episodis del passat, en les seves pàgines
hi trobem pistes per tancar les ferides i mirar cap al futur amb dignitat. Entre
molts altres testimonis, González-Duro fa referència a les memòries de l’aleshores
jove de la CNT José Leiva, en un moment que sortia de la presó (p. 249):
“Leiva se sintió
humillado, incluso llegó a sentir nostalgia de la prisión de Pamplona y deseó
volver a ella: era su lugar en la
España de Franco. No obstante, tomó el tren de Madrid, en un
vagón ocupado por soldados que cantaban alegre y ruidosamente: “Ese contraste
entre la alegría animal de los soldados que viajaban en el tren y el mundo en
que yo había vivido, me parecía tan brutal, tan inhumano (…). No, el mundo no
podría saber lo que era la
España de Franco juzgando por las apariencias. Escuchando
sólo a los pocos que tenían libertad para reír
y exhibir su alegría como en un escaparate, y no escuchando a toda la
legión de hombres y mujeres que no tienen libertad para lamentarse y llorar. La
auténtica España era la que no tenía la palabra, la que no era visible, la que
vive en la periferia de las ciudades, como en infectas juderías que nadie
visita, la que yace encerrada en muros que nadie penetra, la de las comisarías,
la de los piquetes de ejecución, la que vivía en régimen de libertad
condicional y vigilada”
L’autèntica Espanya d'avui no és la d’aquells privilegiats que
se’n riuen sorollosament de nosaltres, quan després de saquejar el país reben
el premi d’un tercer grau. Hi ha una realitat oculta a la qual es rebutja mirar
directament a la cara. La dels joves brutalment represaliats per participar en
una manifestació, a qui els mitjans de comunicació criminalitzen sense pietat. La
de les dones apallissades, els infants malnodrits, els presos torturats, els jubilats estafats, els moribunds d’hepatitits, els
immigrants ofegats, les famílies desnonades i totes les persones desposseïdes
que necessiten ajuda. Aquest no és un país d’arrels vigoroses. El món no està
enlluernat, com sostenia Montoro, perquè no ens donen cap oportunitat per aixecar-nos. La crisi no ha finalitzat en
absolut perquè són ells qui la promouen i ens esclafen diàriament com
escarabats. Els psicòlegs hauríem d’estar al lloc que ens correspon, que no és
cap altre que al costat d’aquells qui sofreixem (sofrim) els atacs constants de
la gent sense ànima. Per què tenim tanta por de dir les coses pel seu nom?
Referència
·
González-Duro, E. (2008). Los psiquiatras de Franco. Los rojos no
estaban locos. Barcelona: Península.
Comentaris