Reactància psicològica i 9-N

Imatge: Rac1.org

Hi havia molta gent que no tenia cap intenció d'anar a votar el diumenge però que finalment es va decidir pel clima de tensió que es va generar durant i abans del procés participatiu. Més que tenir un efecte dissuasiu, penso que la intervenció de la Fiscalia General de l'Estat va esperonar els més escèptics, entre els quals em compto, a prendre una decisió d'última hora. Per part meva, també hi van contribuir les declaracions d'Alícia Sánchez Camacho i la manifestació de Plaça Sant Jaume de l'entitat espanyolista “Libres e iguales”, els portaveus de la qual van llegir un manifest en contra del “nou 9-N”. Em va semblar d'allò més insòlit que fins i tot s'oposessin a una “manifestació amb llista d'assistència”, tal com va definir en una ocasió la jornada el filòsof Josep Ramoneda. En cap moment sostindria que no tinguessin dret a expressar-se, òbviament, sinó que, a banda de reafirmar les conviccions de la seva parròquia, segurament també van empènyer a les urnes un bon nombre de ciutadans indecisos, com una servidora. Per acabar-ho d'adobar, UpyD va presentar una denúnica davant del Jutjat de Guàrdia i la Fiscalia contra el President de la Generalitat, el Conseller d'Interior i la Consellera d'Educació, pels quals, seguint la mateixa lògica, probablement van aconseguir que algú sentís una simpatia que mai abans no havia professat. 

Atès que Rafael Catalá, Ministre de Justícia, s'ha afanyat a desqualificar indirectament els més de dos milions de catalans que es van mobilitzar, res no fa pensar que en el futur la xifra de secessionistes pugui créixer, més i més. Tot plegat no canvia el fet que pensi que ahir vàrem gaudir d'una mena de “premi de consolació”, obtingut després de molts anys d'esforços col·lectius per aconseguir un millor encaix de Catalunya amb Espanya, que finalment ha culminat en l'esclat d'estelades i proclames per la llibertat. Segueixo considerant, al mateix temps, que els polítics conservadors d'ambdues bandes de l'Ebre treuen un profit magnífic de tota aquesta agitació. Això no obstant, l'intent de prohibició d'una participació sense cap validesa jurídica va recordar-me que la severa intransigència de l'Estat espanyol havia de ser contestada d'alguna manera, encara que fos tan insuficient i tímida. Si la psicologia pogués aportar una mica de llum a aquesta reacció, potser caldria recórrer a la teoria de la reactància de Brehm. A grans trets, segons aquest autor, quan un col·lectiu té davant seu l'oportunitat d'emetre un conjunt de conductes (anar a votar, quedar-se a casa, sortir a passejar, etc.) i alguna d'elles li és prohibida (anar a votar), bona part de  membres optarà precisament per aquella que ha estat restringida.

No descobreixo la sopa d'all, evidentment. Aquesta no és una dinàmica que sigui desconeguda en absolut sinó que s'ha emprat en el món de la publicitat i ha estat a bastament comentada als mitjans de comunicació, també en referència a l'extraordinària puixança de partits com Podemos o de plataformes com la PAH. Les ridícules vexacions de les quals són constantment víctimes per part dels opinadors ultramuntans constitueixen una mena de “contrapropaganda” que té una conseqüència paradoxal sobre els oients i espectadors -el psicòleg Viktor Frankl també va posar en relleu aquest resultat contradictori en la teràpia individual-. Hom diria que són com aquells espies de les pel·lícules, que simulen que treballen per un bàndol però que, en realitat, estan al servei de l'altre. Malgrat que s'ha observat l'efecte bumerang, una i altra vegada, tant el cas independentista com en el de les formacions sorgides a redós dels moviments socials, els defensors de les obsoletes tesis de la mal anomenada Transició democràtica han estat incapaços de canviar d'estratègia. Aquesta és, al meu entendre, una mostra clara de l'extrema rigidesa del seu pensament i de la impotència que senten vers els profunds canvis que experimenta aquest país. Com més s'encenen ells, més ens engresquem nosaltres. Tenen la batalla perduda i ho saben.


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia