Pedro Sánchez i el murmuri dels fantasmes

  
Imatge de Pedro Sánchez i Felipe González, extreta d'elconfidencialdigital.com


Diuen les males llengües que el principal problema de Pedro Sánchez no és que s’assembli a un actor de telenovel·la sinó que pensi com a tal. S’han fet tota mena de comentaris, carregats de conya, tant a les xarxes socials com als mitjans, sobre les seves múltiples ficades de pota -la proposta de celebrar funerals d’Estat per a les víctimes de violència de gènere; la suggerència de fer desaparèixer el Ministeri de defensa; l’ocurrència de comparar el masclisme amb l’independentisme, etcètera. Vist des de fora, fa la impressió que aquells que mouen els fils del partit a l’ombra han d’anar-li al darrere i esmenar-li la plana, sense que es noti gaire que el corregeixen. En el cas de Catalunya, darrerament, el flamant candidat ha suavitzat notablement el seu discurs, potser gràcies als consells del veterà Miquel “Iceta-Fouché”, que ha sabut captar quines eren les vertaderes necessitats comunicatives de l’actual conjuntura. És possible que aquest gir hagi fet recordar a més d’un ciutadà les enardides promeses de Zapatero respecte l’aprovació de l’Estatut que sortís del Parlament. Es pot haver transmès el següent missatge: “Avui t’estimo bojament però potser demà et clavaré el punyal per l’esquena”

A Pedro Sánchez també li han retret un afany desmesurat per aparèixer en programes televisius d'entreteniment, mancats de contingut polític rellevant i susceptible de comprometre’l. Ara com ara, no hem tingut l’oportunitat de presenciar cap tête à tête d’alçada, amb adversaris que estiguin en condicions de replicar-lo. No obstant això, cal reconèixer que aquest conjunt d’objeccions no deixen de ser mers passatemps, si els comparem amb l’anàlisi detallada de la seva trajectòria ascendent a dins del partit fundat per Pablo Iglesias. El secretari general del PSOE no ha sorgit del no-res sinó que ha transitat per les joventuts del partit i ha estat encimbellat fins a la cúpula per membres de la vella guàrdia. Una ruta clàssica: previsible, sense riscos. La seva presència ha convençut destacats opinadors, que li han dedicat elogis, fins i tot en cadenes situades bastant a la dreta de la TDT. A la meva manera de veure, aquests massatges no són una bona targeta de presentació, si més no si hom defensa que ell representa un canvi cap a formes diferents d’entendre la política.

Determinats tertulians estan increïblement interessats en escodrinyar el passat dels membres de formacions de perfil rupturista com Podemos però passen de puntetes per damunt dels punts foscos del currículum de Pedro Sánchez. ¿Per quin motiu resulta tan còmoda la seva figura a certs periodistes afins a l’actual Govern?¿És perquè va ser conseller de l’Assemblea de Caja Madrid durant la desenfrenada etapa de Miguel Blesa?¿O potser perquè va col·laborar en l’aplicació de terribles receptes neoliberals a Bòsnia?¿Podem confiar en una persona amb antecedents tan allunyats de la sensibilitat que es requereix per atendre les necessitats ciutadanes?¿Si mai arribés a la Moncloa, seguiria l'estela de Matteo Renzi, Manuel Valls, Tony Blair i tants altres líders que van oblidar que hi havia vida, abans que Thatcher i Reagan governessin amb mà de ferro?

El títol de l’article l’he escollit perquè he recordat l’assaig de Boris Cyrulnik, El murmullo de los fantasmas (Gedisa, 2003), en el qual el psiquiatre, neuròleg, psicoanalista i etòleg francès, expert en resiliència, explica de quina manera les experiències traumàtiques viscudes durant la infància es poden reactivar en la turbulenta etapa adolescent. Salvant totes les distàncies, gosaria dir que la metàfora és igualment vàlida per sostenir que el murmuri de l'inquietant passat socialista encara ressona de forma insistent en l’imaginari col·lectiu. Em temo que caldrà quelcom més que un candidat amb bona planta, si es vol recuperar la confiança perduda i construir una autèntica alternativa, situada a l’esquerra del Partit Popular. No tinc cap mena de dubte que a les files del PSOE hi ha persones ben disposades a tirar endavant aquest canvi. Una altra cosa és que els ho permetin, aquells que encara s’amaguen darrere la cortina i pretenen moure les peces del tauler d’escacs espanyol. 


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia