La necessitat d'humanitzar la psiquiatria

  La virulenta polèmica que ha generat la nova versió del DSM és una altra mostra de la profunda crisi en la qual es troba immersa la psiquiatria. Il·lustració: El Roto.

La nova versió de l’influent Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5) ha generat una encesa polèmica d’abast mundial, de la qual s’han fet ressò mitjans com The New York Times, The Guardian o Al Jazeera. Val a dir que a la facció dels crítics no ens hi atrinxerem només els psicòlegs sinó que també s’hi sumen alguns psiquiatres, tradicionalment més permissius amb la seva bíblia. Després de conviure durant massa temps amb clamoroses fal·làcies científiques, els facultatius es lamenten avui de la manca de validesa de les categories diagnòstiques i adverteixen que la llista de problemes de salut mental no ha parat de créixer, una versió rere l’altra. Fa dècades que ens ha engolit una dinàmica patologitzadora, directament vinculada als interessos de la indústria farmacèutica. Els tentacles d’aquests gegants deixen poc marge per a la mobilitat i és especialment lamentable quan en són víctimes els sectors més vulnerables de la societat.

He tingut l’oportunitat de comprovar els còctels de psicofàrmacs que de forma injustificada es recepten a les persones grans, sense que aquestes hi puguin oposar resistència. També és dramàtica la intervenció en l’àrea de la infància i l’adolescència, que ha derivat penosament cap a la mateixa direcció. Això per no esmentar els pacients amb discapacitat o els ciutadans institucionalitzats, constantment assetjats per les odioses receptes. Fins i tot s’ha inventat –no és broma- un Prozac especial per a gossos deprimits. No nego en absolut que la medicació sigui necessària en moments puntuals i casos específics però ja no podem justificar durant més temps aquest descomunal despropòsit, que afegeix més sofriment al sofriment. ¿Quin és el nostre vertader objectiu com a professionals? ¿Narcotitzar les persones que confien en nosaltres? Francament, per esdevenir titelles del mercat, no ens calia estudiar cap carrera.

Si volem resumir-ho d’una manera senzilla, podem dir que l’Associació Americana de Psiquiatria elabora la primera baula d’un procés pervers. La funció principal de la classificació del DSM és intervenir en la fase de creació del problema, amb la finalitat que més tard se’n descobreixi la solució. Si volem curar la timidesa, posem per cas, prèviament haurem d’anomenar-la fòbia social. Un cop s’ha identificat l’indesitjable trastorn –potser el pateix alguna estrella de la catifa vermella-, només cal esperar que sorgeixi el remei que l’eradiqui de la nostra vida. La revolucionària pastilla arribarà embolcallada amb una setinada publicitat enganyosa, difosa gustosa i acríticament pels mitjans de comunicació. Celebro que ara es visibilitzin els posicionaments alternatius. Si no es percep clarament l’oposició, és més senzill que els futurs malalts es conformin amb visites fraudulentes i acabin convençuts que la seva introversió és una dolència crònica, per a la qual necessitaran medicar-se fins el dia del judici final.

La qüestió que ens ocupa adquireix encara més transcendència, si tenim en compte l’augment alarmant del consum d’ansiolítics i antidepressius, en el marc de la recessió econòmica i la sàdica política d’austeritat. Malgrat que no se’n coneguin prou els treballs, hi ha nombrosos investigadors arreu del món que estudien els trastorns mentals amb profunditat, des de perspectives que dignifiquen la persona que sofreix, en comptes de reduir-la a una vulgar etiqueta o a un ridícul ball de neurotransmissors. Aquests autors recuperen la millor tradició psiquiàtrica, que tant va contribuir a la comprensió de la malaltia mental. Sense cap mena de dubte, el futur passa per considerar el context sòcio-cultural en el qual viu el pacient i els processos psicològics subjacents al seu problema. Per a tots aquells que hi estiguin interessats, recomano la lectura d’un altre dels imprescindibles assajos del catedràtic de la Universitat d’Oviedo Marino Pérez Álvarez, Las raíces de la psicopatología moderna (Pirámide,2012). En aquesta ocasió, el professor fa un pas més i formula una suggeridora tesi sobre l’origen de la depressió i l’esquizofrènia, per a la qual pren com a punt de partida una base filosòfica antropològica i existencial. Al mateix temps, assenyala el naixement de l’escriptura com a fita històrica cabdal, que fomentà el sorgiment dels processos hiperreflexius. A la meva manera de veure, Pérez Álvarez contribueix a retornar la psicopatologia al terreny del qual mai no s'hauria d'haver allunyat, que és l'univers de les castigades Humanitats. Si els psicòlegs i psiquiatres volem mirar-nos novament al mirall, no ens quedarà cap altre remei que aprendre a respectar-les.