Corruptes: per què posen la mà a la caixa?


Imatge: Cuaderno de Sol.

 

Si pretenem estudiar amb cert rigor les causes que condueixen un delinqüent
de coll blanc a posar la mà a la caixa, hauríem de retrocedir, com a mínim, a
textos de l’antiguitat clàssica, en els quals es fa al·lusió a tot tipus de
conductes amorals, properes als cercles del poder (Fernández-Ríos, 1999).
Des de l’època d’Heròdot, fins als autors contemporanis, que aposten per un
enfocament clarament científic del problema, podríem esmentar un llarg
enfilall de pensadors com ara Sòcrates, Ciceró, Tomàs d’Aquí, Maquiavel,
Montesquieu o Diderot. Cada filòsof, en el marc de la seva època, va provar
d’il·luminar una de les cares més fosques de la política, directament
relacionada amb les ombres de l’ànima humana. Llurs reflexions ens arriben
del passat i constitueixen un referent ineludible, a l’hora de comprendre els
mecanismes ocults, que operen rere la corrupció, una xacra que oprimeix
actualment la ciutadania i que, tanmateix, no és exclusiva de la
postmodernitat ni tampoc d’aquest país. Malgrat destacar-ne la importància,
no és l’objectiu del present article aprofundir-hi. Només pretenem posar
damunt la taula una qüestió rellevant, des del punt de vista de la psicologia.
¿El corrupte pateix un trastorn previ de personalitat, o bé es perverteix
progressivament, en la mesura que penetra en un entorn degradat?
 

Per a respondre-la, sense ànim d’ensopir el lector, prenguem com a punt de
partida l’abric que porta el tresorer del PP, Luis Bárcenas, els “sobres” del
qual han posat entre les cordes el Govern espanyol. Podríem citar qualsevol
altre partit, perquè l’afany d’apropiar-se del bé públic s’estén com una taca
d’oli però la indiscutible rellevància del cas permet posar-lo com a exemple.
Tal com s’ha discutit a bastament a la premsa, es tracta del mateix model
Chesterfield, amb solapes de vellut, que lluïa a la gran pantalla Al Capone, el
temible gàngster que va terroritzar la ciutat de Chicago, durant els anys 20 i
30. Per la seva banda, a Francisco Correa -líder de la trama Gürtel-, li
agradava que els seus subalterns l’anomenessin Don Vito. En aquest cas,
sembla que Correa pretengués emular Don Vito Corleone, el Padrino que va
retratar literàriament Mario Puzo i que, posteriorment, Francis Ford
Coppola traslladaria al cinema, en una memorable trilogia. No sabem fins a
quin punt aquest parell d’anècdotes defineixen els seus protagonistes però
ens permeten introduir les causes intrapersonals de la corrupció
(Fernández-Ríos, 2006). És a dir, els aspectes individuals que motiven el
lladronici.
 

De la mateixa manera que un ésser humà sense cap patologia prèvia pot
desconnectar-se de la realitat, en l’exercici del poder (Owen, 2009), una
persona de perfil psicopàtic també pot sentir-se atreta pels conductes
laberíntics i tèrbols de la política. Aquests constitueixen un potencial pol
d’atracció per a la “flor i la nata” de la criminalitat. Amb altres paraules, es
tracta d’un món que sedueix personatges emocionalment freds i sense
escrúpols, dominats per les ànsies de control, propensos al transfuguisme i
que actuen en funció del càlcul premeditat dels propis interessos. També els
caracteritza l’enveja i l’egoisme, la sensació d’invulnerabilitat al càstig i la
tendència a integrar-se en una xarxa clientelar. Generalment, conceben la
justícia de forma peculiar, perquè consideren que, en aquest món, tothom
posseeix allò que s’ha guanyat de forma “legítima”, amb independència dels
mètodes que calgui emprar per aconseguir-ho. Així doncs, un eix
fonamental en la comprensió de les causes de la corrupció passa per estudiar
en profunditat aquests elements de caràcter individual, que hem esmentat
de forma sintètica. Amb tot, no podem obviar que bona part de delinqüents
tiren endavant la seva empresa “rapinyaire” sense que ningú els posi traves
significatives, que els impedeixin prosperar. El mateix Bárcenas va dominar
durant anys les finances d’un dels partits més importants del país. ¿Com és
possible que ningú li parés els peus?
 

Ens hem de preguntar, indiscutiblement, quin entorn dóna aixopluc a les
pràctiques deshonestes, sobretot si pretenem combatre-les; cal tenir en
compte les causes interpersonals de la corrupció (Fernández-Ríos, 2006).
Les organitzacions opaques, enemigues de la transparència, fomenten la
il·legalitat, així com el poder mal regulat dels lobbies, que pressionen els
governants amb la finalitat d'incrementar llurs beneficis. Els subordinats
que treballen a prop dels malversadors, acostumen a ser mediocres, atès que
l’excel·lència posaria al descobert les seves maniobres ocultes. Per la seva
banda, la lentitud del sistema judicial també afavoreix el corrompiment, de
la mateixa manera que ho fa l’autoprotecció del càrrec públic, més enllà de la
política. ¿Quantes persones, mancades d’integritat, han fet el salt a la banca
o a una gran empresa, que els han servit de suport? Podríem citar múltiples
factors, que incentiven la manca d’honradesa, com la desigualtat social, el
sectarisme dels partits o la cultura de l’aparença i el “pelotazo”. Tal com
assenyala Kurer (2001), la indulgència dels electors, que voten
representants que tenen comptes pendents amb la llei, també hi juga un
paper determinant. A banda d’exigir sistemes efectius de càstig –com ara el
retorn dels diners manllevats-, és imprescindible que els ciutadans
recuperem la sensació de control, dins d’aquesta pseudodemocràcia i
treballem per una societat igualitària i digna, regida per principis ètics.
Sabem del cert que la delinqüència mai no s’eradicarà de les altes esferes.
Certament, el panorama no és pas encoratjador ni tampoc convida a
l’optimisme però és possible treballar per un futur més esperançador perquè
determinats canvis són perfectament factibles; no hi hauríem de renunciar.
 

Referències:
 

Fernández-Ríos, L. (2006). Aspectos psicológicos de la corrupción: evaluación
y prevención. En J. C. Sierra, E. M. Jiménez y G. Buela-Casal [coords.]. Manual
de psicología forense. Pp. 416-443. Madrid:Biblioteca Nueva.

Fernández-Rios, L. (1999). Psicología de la corrupción y de los corruptos.
Granada: Grupo Editorial Universitario.

Kurer, O. (2001). Why do voters support corrupt politicians?. En A.K. Jain
[coord.]. The Political Economy of Corruption. Pp. 63-85.London:Routledge.

Owen, D. (2009). En el poder y en la enfermedad. Madrid: Siruela.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia