La fatiga per compassió


 Imatge: eldiario.es


Fa unes quantes setmanes, la premsa es va fer ressò d’un interessant estudi del professor d’ESADE Joan Ramis-Pujol, que descriu la muntanya russa emocional en la qual viatgen les persones que pateixen un procés de desnonament. Val a dir que em va sorprendre que de la facultat de Diego Torres en sortís una investigació d’aquestes característiques, si tenim en compte que han format la crème de la crème dels neoliberals amb barretina. Bé, no li traurem pas mèrits perquè prou falta ens fan els treballs que aprofundeixen en la relació existent entre salut mental i violència financera. Per a tractar els nombrosos símptomes descrits en l’estudi, en absència de suport estatal, hi ha diverses organitzacions que ofereixen una ajuda concreta als afectats: la PAH, Càritas i Creu Roja.

Tal com ha expressat l’Ada Colau, és necessari valorar la magnitud de la tasca humanitària que despleguen; no només pel que fa a la vessant de l’activisme, que planta cara als defensors d’una llei hipotecària anacrònica, sinó també per la canalització emocional que faciliten. Aquesta té un efecte social pal·liatiu, perquè frena els brots de violència, susceptibles d’esclatar en qualsevol moment. Les persones que se senten impotents davant de la vulneració dels seus drets o perceben que el projecte vital se’ls ha estroncat, troben la possibilitat de reconduir la seva ira i cercar una identitat alternativa, a la de l’individu fracassat i culpable, per haver estirat més el braç que la màniga. Al meu entendre, ofereixen protecció per a la clàssica estratègia del maltractador, que consisteix en convertir l’apallissat en causant del dany que se li ha infligit.

Davant l’horrible degoteig de suïcidis, que no suscita cap mena d’empatia entre els taurons de les finances, aquestes entitats han reaccionat amb coratge i han ofert un missatge d’esperança. Com sempre, han obert les portes a éssers humans desesperats, tot facilitant-los assessorament jurídic, aliments bàsics i aixopluc afectiu. Sense aquesta xarxa de solidaritat, la despietada cobdícia bancària hauria causat uns estralls fins i tot més sagnants que els que ja sofreixen diàriament milers de famílies. Les grolleres campanyes de criminalització, endegades des de certes tribunes mediàtiques, no haurien de tergiversar el missatge que transmeten, sempre dirigit a afrontar l’adversitat amb una actitud pacífica, malgrat que en determinades circumstàncies això resulti francament complicat. ¿Fins quan es podrà demanar tranquil·litat als treballadors a l’atur, amenaçats amb un desnonament? ¿És possible conservar la calma, quan els bancs rescatats amb diner públic es neguen obstinadament a oferir contrapartides socials? ¿Cal restar de braços creuats i practicar meditació, davant la passivitat dels polítics, que han esdevingut tristos titelles dels grans beneficiaris de l’estafa? ¿Quant de temps podrem entomar serenament el lladronici, la humiliació i la mofa?

Ara com ara, em sembla fonamental crear les condicions necessàries per tal que els activistes i voluntaris implicats en aquests moviments –una de les poques fonts d’orgull per al país-, puguin perserverar en la seva inestimable funció de protecció dels ciutadans desamparats. Trobo imprescindible estudiar les fonts d’estrès a les quals es veuen sotmesos, quan atenen aquestes emergències. Per una banda, cal considerar que escolten regularment relats terribles, vinculats a vivències d’extrema gravetat. Ésser testimoni de l’exercici del mal sempre té un component especialment difícil de digerir. A l’hora de frenar els desnonaments, ningú els assegura que no els plogui algun cop de porra. Així doncs, a la càrrega psicològica se li pot sumar l’agressió física. Per acabar-ho d’arrodonir, han de suportar declaracions infames, en boca de María Dolores de Cospedal, Cristina Cifuentes i altres membres d’un partit que ha perdut tota la legitimitat per adreçar-se als electors amb un mínim de dignitat.

Afortunadament, les plataformes compromeses gaudeixen d’un amplíssim suport popular i compten amb l’assessorament de professionals de diferents àmbits, altament qualificats. No obstant això, hem de recordar que tant l’assistència com la lluita combativa erosionen, fins i tot a les persones més bregades i competents. S’han descrit diversos trastorns, relacionats amb l’estrès derivat de l’atenció a víctimes de violència, com ara el burnout o la fatiga per compassió, que contrasten amb la fredor psicopàtica d’aquells que tindrien a les seves mans resoldre el drama d’arrel. Aquest darrer concepte, va definir-lo Charles Figley l’any 1995 i fa referència al trauma secundari, viscut per familiars o personal especialitzat, que està en contacte directe amb els damnificats. Mai no és sobrer establir unes quantes mesures preventives, per tal d’evitar greus problemes de salut mental. Necessitem la bona gent més forta que mai: són l’única esperança que ens resta. 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia