Zizek i el divorci
Abans d’escriure un article al blog, estic uns quants dies pensant quins temes poden resultar d’interès pels lectors d’aquesta pàgina. A banda d’altres qüestions que tinc sempre presents, procuro no repetir-me massa perquè l’avorriment és la sentència de mort de qualsevol petit amant de les lletres que no tingui cap altra aspiració que la d’entretenir els seus seguidors –per pocs que siguin- i despertar-los el cuquet per l’anàlisi crítica de l’actualitat. Durant els darrers dies, m’han ballat pel cap un parell d’escrits sobre corrupció que finalment he descartat perquè el tedi i la sensació de vòmit em superen. Entenc que si jo no tinc esma per entrar un dia més dins les entranyes pútrides d’aquest desgovern, les persones que em llegeixin tampoc s’hi sentiran atretes.
La ignominiosa macroestafa de què som víctimes és tan flagrant i desvergonyida que parlar-ne repetidament pot interpretar-se com una escopinada a la cara del ciutadà. Cal admetre que un temps enrere tota la banda de delinqüents s’esforçava en dissimular la seva condició, la qual cosa estimulava un cert enginy per a desemmascarar-los. Però ara ens atraquen a cara descoberta, amb un somriure de cinisme pintat als llavis, que fa venir ganes de sortir al carrer, a rebentar caixers automàtics compulsivament. La marranada de milions que s’ha utilitzat per reflotar Bankia, per exemple, mentre es dessagnen la sanitat o l’educació públiques és un fet en si mateix tan injustificable que provar d’argumentar-ne la crueltat és una forma subtil de legitimar el lladronici. En aquest sentit, comparteixo el criteri del polèmic filòsof Slavoj Zizek, al qual vaig sentir dir una vegada que l’única forma de fer caure el sistema és mantenir-se’n completament al marge. Criticar-lo constantment és una forma peculiar de seguir-ne la lògica. Com a conseqüència, s’impedeix que aquest comenci un procés de descontrol solitari i es desplomi definitivament, a causa de la seva bogeria intrínseca.
Sigui com vulgui, és de totes totes recomanable allunyar-se durant un temps de la tòxica i críptica economia, amb la finalitat de recuperar la serenitat que atorga la distància. Per assolir el desitjat sanejament mental, per començar suaument, podem parlar del divorci, un tema que no perd mai la vigència però que es posa especialment de moda durant l’estiu. Diu el tòpic periodístic que els mesos de juliol i agost són un període perillós, en el qual hi ha un repunt en el nombre de parelles que decideixen trencar la seva relació. Per analitzar el fenomen, bàsicament, es repeteixen dues idees. La primera, que les elevades temperatures augmenten la irritabilitat dels éssers humans: la susceptibilitat es trasllada en l’àmbit domèstic, en forma de picabaralles que erosionen la dinàmica conjugal. La segona, que el fet de passar tantes hores junts propicia que sorgeixin les desavinences que queden soterrades durant els mesos feiners, quan la jornada laboral manté ambdós membres més allunyats dels conflictes sentimentals i familiars. Comprenc els arguments que es posen habitualment damunt la taula, però no els identifico de forma especial en la pràctica clínica. Darrerament, ha aparegut un tercer ingredient, en aquesta amanida estiuenca: la crisi econòmica, que ha frenat el tsunami de ruptures acalorades. Se suposa que la precarietat i les estretors financeres tenen la facultat de sostenir el vincle durant més temps, perquè les penalitats per arribar a final de mes tornen més sofertes les persones. Malgrat els consells de Zizek, els imperatius de la butxaca sempre s’infiltren per alguna escletxa... Maleïda economia.
Comentaris
Des de la distància ideològica que ens separa, comparant el que has escrit avui amb el que jo vaig escriure ahir observo que, en el fons, hi ha més coincidència que discrepància. O potser és que m'ho miro amb un excessiu optimisme.
I sobre e divorci t’haig de dir que no hi entenc gaire, però potser una manera d’evitar-los (tal com jo ho veig, un divorci no deixa de ser l’expressió d’un fracàs) consisteix en fer el compromís de vida en comú pensant que la possibilitat del divorci només existeix per les altres parelles, no per la teva. A mi almenys m’està donant resultat...
Quant al divorci, penso que cada parella és un món... Tant de bo existís la recepta màgica per a tothom, aquell que la patentés es faria d'or! Fins la propera i gràcies per comentar.
Des del meu món, l'economia és quelcom amb que m'he d'enfrontar cada minut del meu temps, o gairebé. Veure la corrupció no és d'ara, que ha existit, i existirà, en tots els estaments. Els que ens resistim a n'ella tampoc podem ser massa valents, perquè, entre altres, ens hi va el pa dels nostres fills. És per això que, manta vegades, acabes centrant-te en la teva realitat més immediata o fuges esperitada d'allò que et repugna i et supera amb un "ja s'ho faran", entre altres perquè veus l'aquiescència de tothom qui t'envolta envers la pocavergonyeria d'alguns. Això de l'heroïsme deu anar per barris, i el meu no devia tenir quota.
I del divorci, què vols que et digui, el trobo terriblement saludable, en sóc una ferma partidària i el defenso pel damunt de tot. Això si, no l'he fet servir mai, fa 34 anys que estic "de prova" amb el "parello" (27 dels quals passats per la vicaria, coses de la família) i, de moment, no ens va malament. Fins i tot som dels que gaudim de fer coses plegats, potser perquè és el meu millor amic i potser, també, perquè fem un exercici continu d'autoanàlisi. Per a mi, el millor matrimoni, és el dels patricis romans: amable, amistós i tenint en compte que, més que una parella romàntica -que això sol durar el que dura l'oxitocina- un matrimoni és una s.l. amb tots els ets i els uts, l'epígraf de la qual és donar pas a una nova generació en les millors condicions possibles.
Pel que fa al primer, penso que fins i tots els liberals convençuts pensen que la desregulació dels 80' va ser nefasta per a l'economia mundial, perquè només ha fet que incrementar brutalment les desigualtats. No cal ser comunista per adonar-se que necessitem que la política controli la màfia de Wall Street i no a la inversa.
Quant a la corrupció, m'agrada el lema d'un expert que diu que és necessari un "mínim optimisme realista". El fet de plantejar-se eradicar-la, certament, és una falsa il·lusió. Ara bé, penso que es poden impulsar canvis legislatius per posar traves als delinqüents de coll blanc; els ciutadans, per la nostra part, tenim l'opció deixar de votar la mateixa porqueria de sempre.
Finalment, el tema del divorci. Estic d'acord que moltes vegades resulta francament saludable, sobretot si s'afronta civilitzadament. Malauradament, hi ha situacions en les quals et preguntes com és possible que aquelles persones que s'odien amb tantes ganes, algun dia es poguessin estimar...