La Diada dels camaleons

 

 Imatge extreta de racocatalà.cat

La darrera setmana de setembre direm adéu a l’estiu. Ens trobem en aquell període d’entretemps en el qual s’escau fer una progressiva renovació del vestuari. Encara que persisteixi la xafogor, en certs moments del dia, es necessita un mocador per a cobrir el coll o una jaqueta prima, que ens protegeixi del vent fresquet del capvespre. Els grans magatzems i botigues de roba fa dies que exposen als aparadors les col·leccions de tardor. Entre les rampoines sobreres de les rebaixes estivals, hi llegim: New collection. Per a bona part de mortals, bàsicament, es tractarà de mirar i salivar, com un trist gos de Pavlov que mai no rep la gratificació anunciada. Un cop revisats els pressupostos domèstics, caldrà esmerar-se en reciclar, més que no pas en comprar les glamuroses peces. Detesto amargament Ann Wintour i totes les deesses de la moda, que ens arrosseguen vilment cap al terreny de la perpètua frustració. Som víctimes d’una invasió visual de bolsos, cinturons i jerseis, que mai no podrem adquirir.

En l'àmbit polític, el pas de les estacions no té res a veure amb la meteorologia. Quan s’esdevenen certs moviments, que fan preveure canvis imminents en l’escenari, és necessari posar-se igualment les piles. Convé tirar endavant els conegudíssims canvis de jaqueta, gairebé tan antics com la història de la humanitat. Puc imaginar-me el líder d’una tribu primitiva assenyalant cap a la muntanya, quan en etapes anteriors havia assegurat que dirigir-se cap al mar era l’opció més encertada. És ben sabut que aquesta modificació del vestuari ideològic, no respon pas a una autèntica transformació interna–per més que hi insisteixin els trànsfugues experimentats-, sinó que manifesta un desig mal dissimulat de perpetuar-se a la poltrona, peti qui peti. Al nostre país, hi ha personatges que han transitat per tot l'espectre ideològic, sense ni tan sols despentinar-se. Val a dir que a alguns pràcticament no els queden pèls a la closca. Certs personatges han escollit un partit, com podrien haver-ne triat qualsevol atre. El secret del seu èxit rau en els sucosos negocis del back office parlamentari. El sastre de Paco Camps podria servir prou bé com a metàfora, en l’art del tall i la confecció polítiques.

A la meva manera de veure, ara ens trobem en un moment especialment remogut, després del cop d’estat neoliberal i les successives estafes que han arruïnat la població. I això que encara no ha esclatat la bomba de l’euríbor. Com en l’etapa de la Transició espanyola, els nervis estan a flor de pell perquè el fracàs de les formacions consolidades fa preveure que hi haurà un transvasament significatiu de vots, en un horitzó no massa llunyà. Sens dubte, l’eix dreta-esquerra sofrirà modificacions visibles. A Catalunya, el nacionalisme també haurà de reformular els seus preceptes. De fet, ja he escoltat com alguns propagandistes, espanyolistes convençuts, de cop i volta, exhibeixen deixos independentistes del tot inversemblants. Per altra banda, aquells que han fet la puta i la Ramoneta durant dècades, ara s’expressen amb una insospitada contudència respecte el futur de la nació catalana. Sempre hi ha hagut i hi haurà algú disposat a jugar a dues bandes, a punt per segrestar els anhels dels ciutadans i vendre’s el país per un plat de llenties.

En l’esmentat context, desconcertant i movedís, la literatura és un far que ens il·lumina. Coneixem, de la seva mà, nombrosos personatges sense escrúpols, que han destacat en el pervers ofici de l’escalada. Un referent ineludible és el finíssim llibre de Stefan Zweig: Fouché, retrat d’un home polític (Quaderns Crema, 2004), que aprofito per recomanar-vos vivament. Joseph Fouché va servir els seus propis interessos, amb la mateixa sang freda, a dins de l’església i al costat dels revolucionaris jacobins. A la vora de Napoleó i també de Lluís XVIII. Va mentir, trair, adular, espiar, manipular i assassinar. Renasqué en diverses ocasions de les seves cendres. Al final del camí, però, no comptà amb què els fantasmes del passat no es poden combatre (pàg. 262):

“Però una cosa no ha après aquest vell condottiere, aquest refinat coneixedor dels homes, i ningú no la hi pot ensenyar: lluitar amb fantasmes. Ha oblidat que per la cort reial vagareja un fantasma del passat com una Erínia de la venjança: la duquessa d'Angulema, la filla de Lluís XVI i Maria Antonieta, l'única de la família que es va escapar de la massacre. El rei Lluís XVIII encara podria perdonar Fouché, al capdavall deu el tron a aquest jacobí, i una herència com aquesta apaivaga de vegades (la Història n'és testimoni) el dolor fratern també als cercles més alts. Però per a ell era fàcil perdonar, perquè no va patir personalment aquella època d'horror; la duquessa d'Angulema, porta a la sang les esgarrifoses imatges de la seva infantesa. Té records que no s'obliden i sentiments d'odi que no es poden apaivagar amb res: ha viscut massa en la pròpia carn, en la pròpia ànima, per poder perdonar mai un d'aquests jacobins, d'aquests homes del terror.”

Potser nosaltres no ho veurem però de ben segur que, com en el cas de Fouché, -sanguinari mitrailleur de Lyon, superb duc d’Òtranto-, la Història també dictarà una implacable sentència, per als nostres polítics més camaleònics (pàg. 275):

“Els tres anys transcorreguts des que va fer mutis de l'escena mundial han bastat per fer oblidar el gran actor que va excel·lir en tots els papers. El silenci forma una volta damunt seu com un cadafal de vidre. Ja no hi ha cap duc d'Òtranto per al món; tan sols un vell cansat, malhumorat, solitari, estrany, que es passeja malcarat pels avorrits carrers de Linz. Ara i adés un proveïdor, un comerciant, es treu cortesament el barret davant aquest home malaltís i arrupit; tret d'això, ja ningú no el coneix al món, i ningú no hi pensa. La Història, aquest advocat de l'eternitat, s'ha venjat de la manera més cruel de l'home que sempre ha pensat únicament en el moment: l'ha enterrat viu.”