Una mirada alienígena a la setmana

 Imatge extreta de Google

Recordo un exercici literari que ens varen encarregar a l’escola. Ens havíem de posar a la pell d’un alienígena que aterrava al nostre planeta i descrivia tot allò que observava. Per tal de relatar-ne les aventures, havíem  d’escollir una passejada per la ciutat, l’entrada a un recinte esportiu, la participació a una festa popular o qualsevol altre esdeveniment que requerís la peculiar descripció. Com que el visitant no disposava de referències humanes, havíem de narrar les seves experiències sense fer servir el vocabulari habitual. En comptes d’emprar el mot “cotxe”, per exemple, calia utilitzar una expressió que demostrés  que ens referíem a un vehicle de quatre rodes,  sense anomenar-lo explícitament.

Resultava francament feixuc canviar l’òptica a través de la qual observàvem l’entorn. Això no obstant, a banda de treballar les habilitats lingüístiques, el canvi perceptiu era revelador, perquè permetia l’apropament a una visió complementària de la realitat. Potser és per aquest efecte refrescant que trobo tan interessant la mirada que projecten els estrangers als països on viatgen. Els autòctons, tancats dins la seva peixera, tot sovint perden de vista alguns elements fonamentals. A vegades, als ulls dels altres, les fonts d’orgull esdevenen escenens grotesques, mentre que les qualitats menystingudes prenen un relleu excepcional.

Si el mateix alienígena arribés amb el seu platet volador al nostre país, de ben segur que quedaria astorat. En primer lloc, caldria que trobés un lloc on aparcar la nau, sense haver d’entregar uns objectes rodons i rectangulars, pels quals la majoria de terrícoles perden l’oremus. En la darrera setmana, l’extraterrestre s’hauria trobat amb la imatge d’un home de cap afaitat, a les portades dels anomenats diaris, uns papers que els bípedes s’obstinen a llegir, malgrat que allò que s’hi exposi no concordi amb els fets que pretenen contar. Hauria escoltat el seu discurs de comiat, a dins d'uns aparells que parlen, una vegada rere l’altra. També hauria vist com, a causa de les seves paraules, uns éssers enfervorits organitzaven tertúlies, al voltant d’un objecte que s’aguanta gràcies quatre potes. Mentrestant, bona part dels habitants del país els contemplarien a dins d’una caixa, que té un costat de vidre.

L’alienígena hauria constatat que alguns espectadors porten unes teles de color vermell i blau, a la part superior del cos. Vessen un líquid transparent, que raja d’un parell de globus petits que tenen a la cara,  perquè l’home del cap afaitat explica que s’ha buidat i ara s’ha de tornar a omplir. Es veu que s’ha esgotat de dir-los a onze homínids com ho han de fer, perquè una bola entri a dins d’una xarxa. No emet cap so en referència als objectes rodons i  rectangulars que ha acumulat per a tirar endavant la seva tasca ni tampoc  sobre els que ha deixat, a l’indret on ha estat durant els últims temps. Els habitants en tenen molts menys, dels cobejats objectes, malgrat que s'han llevat ben d'hora, ben d'hora, tal i com proclama l'home del cap afaitat. Els han d’intercanviar per a poder-se refugiar de la intempèrie i adquirir uns productes que es posen a dins, amb la finalitat de sobreviure. A vegades no en tenen prou i veuen perillar la seva subsistència. Per això tracen uns símbols sobre una superfície blanca. Després s'agrupen i agiten les extremitats. Tot seguit els persegueixen uns altres habitants, vestits de color fosc, que els colpegen ferotgement. El nouvingut potser marxaria amb la imatge d’un paisatge crepuscular. I el record d’un ídol amb peus de fang, que ha tocat el dos abans de fondre’s definitivament.