Sobre imams, ciència i menstruació

Imatge extreta de Google

Mentre buscava informació sobre el judici a l’imam de Terrassa, vaig ensopegar amb el recomanable blog del periodista Xavier Rius, autor del llibre Xenofòbia a Catalunya. En un dels seus articles, Terrassa, l’imam, violència masclista i salafisme, Rius fa una suggeridora reflexió al voltant de l’Islam i la menstruació:

“Evidentment, jo que sóc ateu, ni vull ni puc entrar en aquest debat sobre què hauria revelat o dit l’arcàngel Gabriel a Mahoma, i reconec que el que més m’allunya de l’Islam majoritari és el fet que visqui avui reclòs en el pensament màgic i en la negació de la ciència i als avenços del coneixement. Així, per exemple, considero nefast que es digui –o s’interpreti- que una dona que menstrua no pot tocar l’Alcorà per estar bruta o malalta”

Després de llegir aquestes ratlles, vaig recordar l’interessant treball de l'escriptora nord-americana Karen Houppert: La menstruación, desmontando el último tabú femenino. Contràriament a allò que podríem suposar, els prejudicis més foscos i absurds al voltant del cicle menstrual no són pas exclusius de les branques extremistes de les diferents religions ni tampoc de les creences populars, nascudes de sectors illetrats de la societat. Els “misteris” que envolten el període afavoreixen que es perpetuïn certes conviccions sobre el contacte amb l’aigua o la puresa femenina, per exemple. Tendim a confiar que l’àmbit científic està deslliurat de qualsevol forma de dogmatisme però, lamentablement, l’evidència demostra que no es tracta d’un camp que romangui immune a les supersticions. A grans trets, penso que el  problema principal rau en el fet que el màrqueting i els interessos polítics tot sovint deixen anar els seus tentacles llefiscosos sobre les diferents línies d’investigació, les quals sucumbeixen inexorablement al cants de sirena del poder i els diners ràpids. Posaré alguns exemples que esmenta Houppert en el seu assaig.

Una de les pioneres en la creació del terme síndrome premenstrual (SPM), Katharina Dalton, va escriure autèntiques barbaritats sobre la regla, les quals van publicar-se en les revistes científiques de més prestigi. Es tracta de preteses troballes que encara romanen ben instal•lades en l’imaginari femení. La doctora Dalton va promoure un tractament amb progesterona de la SPM i estava disposada a emetre qualsevol discurs, amb la finalitat de protegir la lucrativa paradeta. Entre algunes de les seves declaracions i el fonamentalisme religiós, francament, no hi trobo tantes diferències. Segons Dalton, les dones érem susceptibles d’esdevenir éssers descontrolats, completament irracionals, fins i tot propensos a la criminalitat, si no ens sotmetíem al tractament indicat. Els factors psicològics i socials, que poden motivar les fluctuacions emocionals, quedaven en un segon terme. Esposes i marits es mostraven satisfets d’haver trobat la pastilla màgica, que frenava el perillós tsunami emocional. D'aquesta manera, no calia parlar d’estrès ni desigualtat de drets. Per descomptat, el desgavell hormonal només es referia a les dones. Tampoc es va proposar que determinats homes sofrissin alguna mena de disfòria testosterònica, lligada a la violència masclista, que requerís un tractament mèdic d’urgència.

Quan la conjuntura política ho requeria –en èpoques de guerra, si calia incorporar-se al mercat laboral o allistar-se a l’exèrcit- el cicle menstrual no suposava cap mena d’inconvenient per a la comunitat científica, només era una expressió natural del nostre organisme. Per contra, si convenia que tornéssim al caliu de la llar, un cop superat el conflicte bèl·lic, una horda de brillants experts en la matèria defensava amb ungles i dents el fet que la nostra peculiar biologia impedia que poguéssim tirar endavant una carrera professional, sense que el cicle menstrual ens bloquegés seriosament les neurones. Vet aquí que els imams, capellans o rabins no tenen l’exclusiva de la manipulació social. Tampoc podem obviar que les grans firmes d’higiene femenina, són les primeres interessades en promoure el secretisme al voltant de la menstruació. El manteniment del tabú afavoreix una suculenta font d’ingressos, per a aquelles empreses que pretenen vendre un producte que ajudi a què totes les males olors i desagradables símptomes quedin ben ocults i ningú es pugui assabentar de la seva presència. La inaguantable cursileria dels anuncis de compreses, aniria en la mateixa línia. En el cas dels tampons, les perjudicials dioxines o la síndrome del xoc tòxic, que van causar greus problemes de salut entre les usuàries, van ser convenientment silenciats. Als Estats Units, les grans marques es passegen pels instituts i són les encarregades de promoure l’educació de les noies, per alliçonar-les sobre els productes que han d'utilitzar, perquè cap signe menstrual vegi la llum del sol.

Evidentment, aplaudeixo que es persegueixi judicialment l’imam de Terrassa, que ningú vegi en aquest escrit un intent de relativitzar la seva misogínia.  Al mateix temps, també estic al costat de penalitzar totes aquelles persones que promoguin, directa o indirectament, les diferents formes de violència exercida contra les dones. És impossible acotar-les en un sol àmbit, malgrat que això seria altament fàcil i rentable. La realitat és complexa i els camins per ofegar els nostres drets són tan incomptables com profitosos. En cap cas, per més interessos que hi hagués en joc, hauríem de mirar cap a una altra banda.