Kofi Annan i el pessebre de l'ONU


Kofi Annan va ser enviat per a dialogar amb el sanguinari Baixar al-Àssad, sobre la crisi humanitària de Síria. L’exsecretari general de l’ONU va confessar sentir-se optimista, després de la segona trobada amb el dictador.


En el darrer post, feia referència a la capacitat de supervivència de determinats personatges del panorama polític espanyol, els quals, malgrat haver estat esquitxats per clamorosos escàndols de corrupció, sempre troben la manera de renéixer de les seves cendres. Ahir els tenies en un despatx bancari, avui els trobes al capdamunt d’un partit polític. Demà, qui sap, seran gerents en una gran multinacional o impartiran classes a Georgetown, al costat de l’inefable Mr. Ansar. Tal vegada recolliran una medalla, per tots els serveis prestats, de mans d’una venerable institució. El cas és que tot queda ben lligat, en aquesta fabulosa endogàmia pepera. Miris on miris, hi trobes un rostre conegut, disposat a regalar-te un somriure cínic de complaença o allargar-te una mà amiga, en un moment de dificultat. Com deia la coneguda cançó, los amigos de mis amigos, son mis amigos. L’enganxosa melodia la sentiríem al voltant d’altres partits, igualment afins als lligams de conveniència. Tant poden abraçar-te tendrament, com apunyalar-te vilment per l’esquena.

L'esmentada fórmula fraternal es podria aplicar a figures tan suposadament respectables com Kofi Annan, que recentment ha format part d’una inquietant estampa, al costat del sanguinari criminal Baixar al-Àssad. Hom no sap si veure-hi un intent sincer d’aturar la barbàrie o una nova farsa de la Lliga Àrab. Contemplo la fotografia que il•lustra el post i m’esgarrifa l’aparent serenitat amb la qual, aquests ocellots d’alta volada, dirimeixen afers tan terribles com la vida i la mort dels sirians, que sofreixen a la seva carn les pitjors atrocitats imaginables. Criatures mutilades, metges torturats, mares salvatgement violades, homes abatuts a traïció per algun franctirador del règim, amagat en un terrat, a la ciutat d'Homs. Només són pobres i desamparats titelles, en un macabre guinyol de tirans. És la foscor de la guerra, la manca de sentit de l'existència, un enorme forat que engoleix les esperances i ho destrueix tot, al seu pas. En ocasions, aquells que mouen els fils del poder a l’ombra, es reuneixen en restaurants luxosos, s’asseuen còmodament i gaudeixen d’una bona menja. Amb la sang freda i l'estómac calent, prenen decisions que poden determinar el futur d’éssers humans que viuen a l’altra punta del planeta. Moriran malnodrits, seran massacrats o afusellats. Potser reeixiran, en funció de les paraules que intercanviïn els opulents comensals, reunits al voltant d’aquella taula, bellament parada.

A Kofi Annan el recordàvem en la representació mediàtica del final de la violència armada a Euskadi. No crec que la seva presència oferís la millor imatge possible. Sempre m’ha semblat un personatge sinistre i penso que fa temps que hauria d’haver estat foragitat d’aquests escenaris. Concretament, d’ençà que esclatés l’escàndol de corrupció del programa Petroli per Aliments, protagonitzat pel seu propi fill, Kojo Annan. El nepotisme, la cobdícia desmesurada i la total manca d’escrúpols, van passar una terrible factura als iraquians més febles i abandonats. Va quedar palès que la màxima expressió del mal, també podia arrelar en una organització internacional, suposadament creada per garantir el respecte pels drets humans. Els fets demostren que el Premi Nobel de la Pau va capejar el temporal i va sortir-ne airós.

Val a dir que tampoc es pot dir gaire gran cosa de l’actual secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, un homenet acomplexat, que es limita, en massa ocasions, a emetre estèrils declaracions de denúncia i que es mostra incapaç de plantar cara als poderosos lobbies que permeten, entre altres immoralitats, que centenars de milers de persones morin diàriament de fam a l’Àfrica. Ras i curt, sorgeixen seriosos dubtes sobre la seva autèntica funció. Més que ser una eina efiça per a barrar el pas als assassins, les Nacions Unides cada dia recorden més un pessebre inofensiu, amb el gran Llucifer, en el paper d’estrella convidada.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia