Conte de primavera, amb vistes a La Rambla

La Gina va tornar de matinada. L'esperava despert, arran de finestra. El cor em bategava a mil per hora, a punt d'esclatar. Quan va creuar la porta, vaig sentir-me alleujat i, al mateix temps, baldat. L'escena es repetia gairebé cada nit, d'ençà que havien començat les maleïdes protestes. No sé perquè pateixes tant, va dir, mentre esbufegava, com si només arribés d'una festa infantil. Vaig revisar-li els braços, les cames, l'esquena, els malucs, malgrat la seva infinita consternació. Començava a tenir-ne els nassos ben plens, de tanta indignació, per qualsevol petita cosa. Tot el sant dia amb la mateixa colla. Com si aquella tribu de pollosos amb què es reunia li posés el plat a taula. Mentrestant, els llibres es florien damunt la taula del dormitori. S'omplien de teranyines, no sé perquè et pago la matrícula. Molta xerrameca i poques ganes de treballar, això és el que teniu. Anava a la recerca de contusions i altres marques que li podien haver quedat, arran de les càrregues policials que, per altra banda, s'haurien buscat de ple. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, era el meu lema favorit. Ignorava qui els havia embolicat, en aquella absurda revolta. Els mateixos professors, segur. La Universitat encara era plena de peluts. Com si les revolucions servissin d'alguna cosa, quina ingenuïtat. Qui no vulgui pols que no vaig a l'era, on havia estat, fins aquelles hores? Era pesadíssim, em repetia, a crits, només havia acompanyat un company a urgències, que havia pres mal mentre fugia dels Mossos. Quatre punts al cap, res greu!

L'endemà era Sant Jordi i vaig convèncer la Gina perquè anéssim a passejar per La Rambla. No sabia com ho aconseguiria però havia d'allunyar-la d'aquella febre revolucionària, que només li portaria maldecaps. Era massa jove per entendre que les il·lusions s'esvaeixen, com el fum, i mai més tornen a ser allò que eren. Necessitaria una bona dosi de talent dissuasiu. Vaig començar per una vella estratègia: Si no pots vèncer l'enemic, millor que t'hi uneixis. Una altra de les meves màximes. Primer vaig comprar-li una rosa ben bonica i després un llibre d'un dels seus autors favorits, un nord-americà que escriu sobre els palestins i no sé quantes utopies. Ella em va regalar el pamflet de Hessel, per veure si entenia alguna cosa. Pobra Gina. La Rambla era un formiguer i ella només trobava romagueres. Un col·lega de l'acampada, un amic que va coneixèr a la manifestació... I un pesat que li donava la tabarra sobre el capital, la mateixa cançoneta de sempre. Segur que només volia lligar.

Mentre la Gina suportava aquell pesat, unes mans van tapar-me els ulls. Quan em vaig girar, vaig reconèixer un vell amic de la facultat, en Gerard. Havia tornat de Bogotà, després d'una llarga estada, per qüestions de feina. Ens vàrem abraçar i no vàrem trigar gaire a parlar del pare de la Gina, la meva parella. Havia mort de càncer, feia només un any, ell no n'estava assabentat. La Gina havia decidit quedar-se a viure amb mi, perquè sa mare havia marxat a treballar a les Canàries, en plena crisi existencial. De fet, vaig justificar-me, l'havia vist créixer com un pare qualsevol. Les coses ens anaven prou bé, malgrat la pena que havíem viscut. Ens vàrem acomiadar, després de prometre que quedaríem per dinar. Jo ja tornava a tenir el nus a la gola, que m'acompanyava dia i nit. Vaig haver de fer esforços titànics per no plorar. La Gina em va arrossegar a dins del Cafè de l'Òpera, on miraculosament hi havia una taula lliure. Me la mirava, ben entendrit. Aquella noia era l'amor de la meva vida, si li passava res, no ho podria suportar. Em llançaria per la finestra, faria un disbarat, segur. Era clavada al seu pare, amb els seus ulls encesos i el cap ple de reivindicacions. Parlava i gesticulava sense parar. Gairebé em va convèncer que els seus somnis, algun dia, es farien realitat. I tu seràs al meu costat, va rematar, per veure com es compleixen...