Massa petits per ser estrelles



Amb només 9 i 12 anys, respectivament, Willow i Jaden Smith triomfen en el món del show business



Hem estat testimonis de l'ascenció fulgurant de moltes petites figures del món de l'espectacle. Estrelletes que s'han estrellat, més tard o més d'hora. Michael Jackson i Drew Barrymore, són un parell d'exemples clars, que puc recordar ara mateix. A Espanya, Joselito -el niño ruiseñor- o Marisol van tastar tant la mel com el fel dels focus i els escenaris. No puc citar -potser vosaltres em podeu ajudar- cap cas en el qual no hagi existit una part vertaderament fosca, en la precoç trajectòria artística. Explotació econòmica, maltractaments o alts i baixos significatius, a nivell emocional, difícils de remuntar. Actualment, triomfen Miley Cyrus o Selena Gómez i sembla que cada vegada hagin de ser més menudes, si volen treballar-se una carrera realment exitosa i rentable. Britney Spears és com una velleta xacrosa, al costat dels fills de Will Smith, que ja compten amb un notable currículum cinematogràfic i musical. A més a més, llueixen un look d'allò més fashion, mentre passegen per la catifa vermella, com si estessin al menjador de casa. Una cosa semblant suceeix amb Suri, filla de Tom Cruise i Katie Holmes, una petita model que ja crea tendència. Són prou conscients, els seus pares, de les conseqüències que se'n poden derivar? Algunes celebrities -a vegades influenciades per doctrines pseudoreligioses- pretenen que les criatures potenciïn al màxim possible la seva individualitat, sense que ningú els contradigui excessivament, ja que creuen que això podria pertorbar la seva felicitat. En aquest sentit, cada família és lliure d'escollir el seu mètode educatiu, com cregui convenient, només faltaria. De tota manera, queda el dubte sobre si s'està confonent l'egocentrisme amb el desenvolupament sa de la personalitat. Caldria valorar amb profunditat què pot representar per a un infant començar a formar part de rols de persones adultes, en un món particularment difícil de gestionar. Per altra banda, penso que aquestes petites icones, que poden resultar un xic marcianes, tenen una certa influència en la nostra vida quotidiana. El protagonisme excessiu dels nens i nenes, sense la presència d'uns límits clars, pot derivar, per exemple, en problemes de convivència domèstica i violència cap als pares. És necessari tenir en compte la dificultat per compartir o cedir el protagonisme als altres, la manca d'humilitat, la intolerància a la frustració, la tendència a patir gelosia i un llarg etcètera de possibles efectes col·laterals. En definitiva, cal contemplar que no siguin massa petits, per convertir-los en estrelles.



Comentaris

Clidice ha dit…
A imitació d'aquestes estrelles molts pares avui procuren que els nens no hagin mai d'enfrontar-se a la frustració. Bé, entenc que els fan un flac favor, perquè el millor que hi ha per sobreviure és entendre que no tot és possible i que, tard o d'hora, acabes ensopegant, equivocant-te, equivocant-se amb tu. Imagino que aquests cadells són carn de canó, ja deuen tenir hora a les clíniques d'estètica i desintoxicació corresponents. Ara, els pares que s'emmirallen en ells, l'únic que fan és crear éssers disfuncionals, que només amarguen la vida a mestres, educadors, parents i veïns. Com era allò? más dura será la caída?
Certament, a vegades et trobes amb pares que no gosen contrariar els seus fills. Dic gosen perquè els tenen certa por, quan són petits és més fàcil gestionar la situació però quan arriben a l'adolescència les coses poden empitjorar fins al punt que no tinguin veu ni vot. Sortosament, també hi ha famílies que saben reconèixer perfectament quan és necessari frustrar la criatura i posar-li un límit clar, vull creure que són la majoria!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia