Un bon rotllo al·lucinant


Foto El País


Arriba un punt que fan certa angúnia de mirar. Petons, abraçades, xiuixuejos a cau d'orella i complaença a dojo. Ballarugues damunt l'escenari. Una exhibició impúdica de bonrotllisme progessista, sense que hi falti el model de Prada, naturalment. No és possible dissimular que ja no queda ni una engruna de socialisme per enlloc. Tanta complicitat forçada no està a l'alçada de la dramàtica siutació econòmica ni tampoc de l'obra de govern de l'equip de Zapatero, incapaç de respondre amb una sola mesura que tingui un mínim de cara i ulls. Els observes amb atenció i et preguntes en quin planeta deuen viure. En el teu segur que no. De què riu González-Sinde? És que potser en té motius, després de la monumental gerra d'agua freda que li ha caigut al damunt, amb el tema del cànon digital? I la sempre radiant Trinidad Jiménez? Per què està tan contenta? Per què assumirà les responsabilitats de Moratinos? Per què l'han rescabalat de la derrota a les primàries de Madrid? O per la satisfacció d'haver gestionat encertadament la pandèmia de la Grip A? Després hi ha Leire Pajín. Una carrera meteòrica, la seva, difícil de justificar a través d'un currículum laboral i acadèmic més aviat pobre. Però tant se val, perquè a partir d'ara es farà càrrec del Ministeri de Sanitat i Afers Socials. Ella ben satisfeta i agraïda, això si que ho té. És molt positiva. Bibiana Aído, per la seva banda, manté igualment l'alegria, malgrat que hagin liquidat el Ministeri d'Igualtat. No serà perquè les mesures que va adoptar fossin populistes i majoritàrimaent absurdes. La mateixa delirant felicitat és aplicable a Zapatero, José Blanco o Rubalcaba. De fet, són les cares de sempre, recol·locades per despistar una xic el personal. Per compensar-ho, cal transmetre que l'equip desprèn una aura d'encegadora benaurança. Aquesta actitud incomprensible només es justifica a través de les famoses estratègies de comunicació, que són el que realment els preocupa. Com aparentar que tot funciona a les mil meravelles, malgrat que no hi hagi res realment constructiu per destacar. El pueril recurs de posar el millor dels somriures, quan el vent no ve de cara. I els mitjans afins ja fan la resta. A veure quin dia cauen de la figuera i s'adonen que els ciutadans no som menors d'edat i seguim amb el mal costum de pensar pel nostre compte. En tenim els nassos ben plens. El més trist és que, quan contemples l'alternativa de l'oposició, tampoc hi veus una sortida digna. Motius per somriure, pocs.


Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Et sobra raó, Clara. Sempre queda l’opció d’agafar el camí de l’exili i començar de nou en un altre indret. Si jo ara fos més jove segurament m’instal·laria al Brasil, concretament al sud, on hi veig un futur més brillant que a Europa.
Miquel, aquest panorama em posa de molt mal humor, aquest país només destaca per les xifres negatives i no hi veus alternatives serioses per enlloc, en política, tot és xauxa i carnestoltes, de fet, ja ens comencem a semblar una mica al Brasil, en aquest sentit!
Clidice ha dit…
A part de la vergonya aliena que vaig sentir en veure el senyor Montilla i adlàters fent el mico al damunt de l'empostissat, veure aquests altres, els de madriT, aprenents dels glamourosos socialistes francesos, és per dir allò tan nostrat de "apaga y vámonos". I és que ja tens raó ja, ens prenen per imbècils. M'imagino un candidat que es presentés amb el lema de campanya: "perquè no sou imbècils, siguem seriosos i mirem a veure com ho arreglem tot plegat". No sé pas si guanyaria, però el meu vot se l'enduria, fos de dretes, d'esquerres o guerxo.
Clidice, hi ha una manca total de seriositat i de rigor, en el fons, el problema és que els polítics tenen poc poder de decisió, només surten a donar la cara quatre titelles de partit que ja han perdut definitivament la vergonya,diria que la cosa està molt més embolicada del que sembla!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia