Anar al psicòleg

Encara existeixen certes reticències pel que fa a la figura del psicòleg. Hi ha persones que pensen que acudir a la consulta d'un professional de la salut mental és sinònim d'estar, si em permeteu l'expressió, com una regadora. No els culpo pas. És evident que encara pesa un estigma considerable sobre els problemes psicològics. És cent vegades més tolerable, a nivell d'acceptació social, una apendicitis que no un atac d'ansietat o un brot psicòtic. El sofriment emocional és sinònim de debilitat. Vivim una època on el patiment és tabú. Representa que tot ens va de meravella i que sentir-se enfonsat és un fet inadmissible, que s'ha d'ocultar peti qui peti. Hi ha persones que fan tot el que poden perquè ningú sàpiga que van al psicòleg. Temen els comentaris i els xiuxiueigs. Les crítiques per l'esquena. D'altres vegades, no es perdonen el fet de sofrir. Creuen que és culpa seva, que no han estat a l'alçada de les circumstàncies. Penso que tot plegat és el resultat d'un procés de desnaturalització del sofriment, consubstacial al fet de viure. Em sento molt propera a les noves tendències en psicoteràpia que defensen l'acceptació (que no resignació) del sofriment i el treball amb els valors personals.

Sincerament, no sabria si localitzar la patologia en els símptomes o en l'orientació cap a certs principis o camins vitals. Imagineu el cas d'una víctima de maltractament. Pateix atacs d'ansietat, insomni i depressió. La persona que maltracta, per contra, no presenta cap de tots aquests símptomes. Qui d'aquests dos, doncs, és el "malalt"? En general, és la víctima qui cerca ajuda, perquè, malgrat la confusió, té consciència de problema. El qui exerceix la violència, en canvi, no assumeix gairebé mai que pugui necessitar tractament.

Sóc completament sincera quan dic que la majoria de persones que em venen a veure són d'allò més sensates. Tenen un problema i volen trobar-hi una solució. Generalment, reflexionen sobre la seva vida i miren de prosperar. Us imagineu una actitud més allunyada de la bogeria?