Karl Jaspers i l'educació en la culpa

El sentiment de culpa no tan sols implica un autocàstig estèril i perjudicial. Imatge: Cognifit. 

Si algú proposés d'educar en la culpa els infants i adolescents, és possible que  la primera associació que ens vingués al cap fos una institució religiosa coercitiva. També podríem pensar en els remordiments turmentadors lligats a les dietes restrictives o a les pràctiques sexuals no normatives. Certament, és necessari alliberar-se d'aquest tipus de culpa castigadora, els romanents de la qual encara tenen un impacte psicològic important i provoquen greus problemes, ben complicats d'abordar. 

Aquí ens referirem a un altre tipus de culpa, que no és nociva sinó necessària per a conviure en societat. En el modern manual de diagnòstic dels trastorns mentals DSM-5, de l'Associació Americana de Psiquiatria, s'hi recull el Trastorn de la conducta, conegut en l'anterior edició com a Trastorn dissocial. Els comportaments que s'hi inclouen són: conductes agressives, com ara l'ús d'armes; el dany a la propietat privada, com podria ser un incendi; fraus o robatoris i greus transgressions de les normes. El DSM-5 suggereix que cal especificar si el trastorn es produeix amb emocions prosocials limitades, manca d'empatia, despreocupació pel rendiment, afecte superficial i manca de remordiment o sentiment de culpa. 

Aquest darrer punt fa referència al fet que l'adolescent no se senti culpable després d'haver-se implicat en les conductes antisocials descrites -no es té en compte el moment que l'enxampen i expressa remordiments per extreure'n un benefici secundari. Així doncs, el noi o noia amb trastorn de conducta podria mostrar  una falta general de preocupació sobre les conseqüències negatives dels seus actes. 

Posem un exemple: en les brutals agressions homòfobes perpetrades en grup, sobre les quals tenim notícia amb una freqüència alarmant, la manca de sentiment de culpa dels atacants seria un criteri a tenir en compte a l'hora d'elaborar el diagnòstic. Els agressors no expressarien malestar pel dolor causat a les víctimes i el seu entorn, si no fos per obtenir-ne alguna rebaixa de la pena.

Tal com he exposat en nombroses ocasions aquí, les esmentades classificacions també presenten punts febles remarcables. En el cas que ens ocupa, un d'ells seria la poca consideració de l'entorn social en el qual es cometen els atacs. La història educativa dels criminals, així com el clima polític del país on viuen, ens ajudarien a entendre -que no justificar- com han arribat a aixecar el puny o la navalla contra una persona homosexual, sense que la culpa faci acte de presència. 

Per tal de contextualitzar aquesta brutalitat, penso que és necessari recuperar conceptes com el que proposà el filòsof i psiquiatre Karl Jaspers, un autor que distingia 4 tipus de culpa: la criminal, la política, la moral i la metafísica. Com a dissident del règim nazi, del qual patí les represàlies, Jaspers sí que tingué en compte l'auge de l'extrema dreta i el grau d'implicació de les persones que formaven part del poble alemany -i de tota la humanitat- en les inenarrables atrocitats comeses. La seva anàlisi transcendeix sàviament el diagnòstic individual i manté plena vigència. 

La culpa jaspersiana interpel·la tota la comunitat quant a la permissivitat creixent davant les vulneracions més salvatges dels drets humans. Espero que no haguem de mirar enrere amb penediment per tot allò que hauríem d'haver aturat activament, però no vàrem gosar afrontar. Els pretextos i les grans dissertacions no salven vides humanes.