Tot redescobrint Montserrat Roig

L'abril de 1988, tres anys abans de la seva mort, Montserrat Roig va ser entrevistada al programa Identitats de TV3 per Josep Maria Espinàs. Durant aquella hora de conversa, l'escriptora va compartir reflexions sobre la seva vida i obra que mantenen una enorme vigència.

Coincidint amb el quarantè aniversari de la publicació de la novel·la de Montserrat Roig L'hora violeta, Edicions 62 n'ha fet una atractiva reedició amb la qual vaig ensopegar casualment un d'aquests dies coronavírics d'estiu. Ho haig d'admetre: de bones a primeres, la coberta em va atraure com un imant. Ja és gros que un aspecte tan aparentment intranscendent en un llibre de vegades t'obri la porta a l'univers d'una autora de la qual només coneixies una minúscula part de l'obra. O potser hi havia més factors que ja t'hi havien apropat, sense que te n'adonessis, i l'encert del disseny t'ha acabat de decidir. 

A banda de l'embolcall, és clar, vaig quedar fascinada per la magnífica contextualització de la crisi de mitjana edat de les protagonistes de la història: la Natàlia, la Norma i l'Agnès. Cadascuna de les tres dones es troba en una cruïlla, amb la Transició com a teló polític de fons, en què els conflictes sentimentals amb els homes, fortament compromesos amb la lluita antifranquista, els fan replantejar, de manera més o menys conscient o volguda, el rumb que ha de prendre de la seva vida. 

El relat dels «herois» d'aquella resistència ha estat a bastament narrat; en canvi, el paper cabdal de les seves camarades, esposes o amants, que fa emergir a la superfície L'hora violeta, ha quedat marginat en un segon o tercer pla. En aquest marc de canvi, també hi tenen un pes fonamental les petjades de les dones del passat: les relacions que mantingueren amb el sexe masculí i la guerra que segà de soca-rel els seus somnis de llibertat. 

És justament aquesta contextualització històrica i feminista allò que li manca a la «psicologia» contemporània i per això és tan important recòrrer a la literatura -n'he parlat en altres ocasions- per a comprendre la complexitat del nostre patiment. D'altra manera, és més senzill que ens deixem arrossegar per explicacions simplistes, al servei d'interessos espuris. 

Em va cridar particularment l'atenció que Montserrat Roig incorporés en la novel·la aspectes clarament autobiogràfics, com ara que la Norma -que és escriptora i de qui mostra les contradiccions i ferides gairebé com si parlés d'ella mateixa-, hagués escrit un llibre sobre els deportats als camps nazis. La Norma està atrapada entre l'amor per la humanitat i els complicats vincles amb la parella i l'amant, que encara la turmenten. Un dels supervivents a qui entrevista la trasbalsa amb una frase terrible i reveladora: «La veritat no la sabràs mai». Els difunts també la segueixen: cal escoltar-los, però és necessari seguir vivint... 

En una entrevista que li va fer l'Espinàs a TV3, Montserrat Roig va tenir ocasió de parlar sobre Els catalans als camps nazis (minut 37) a partir d'una anècdota de colpidora actualitat. Quan el llibre va ser publicat per Edicions 62 a Barcelona -es dubtava de si no s'hauria de publicar a París perquè el dictador encara no havia mort- el local de la distribuïdora va patir un atac amb bomba per part d'un grup d'extrema dreta, que va cremar bona part dels exemplars. Montserrat Roig en va portar un al plató, ben socarrimat, com a prova de la pervivència del feixisme, el qual, com tan encertadament reflexionava, no és fruit de cap època concreta sinó que es va reproduint com una forma d'entendre el món. 

Quina sort, tenir el privilegi de poder-la escoltar i rellegir-ne l'obra. 

Referència 

• Roig, M. (2020). L'hora violeta. Barcelona: Edicions 62.