La mirada de comissari Montalbano

El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri, l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament, l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries. 

Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua. 

Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre cap del fil en què l'indomable Montalbano s'enfronta al brutal assassinat de l'Elena, una encantadora modista de passat misteriós, el qual caldrà investigar per a esclarir qui ha perpetrat de debò l'horrible homicidi i quins n'han estat els motius. 

A mida que passa les pàgines, al lector no li resulta gens complicat identificar els ingredients que han contribuït a que sorgeixin tants adeptes montalbanians arreu del món. De seguida t'hi trobes còmode en aquella família siciliana, composta per membres amb personalitats ben definides: el superior que fa la punyeta, el company lleial, el col·lega cretí, el conserge maldestre, la parella amb qui mai es compromet... Els escenaris nous i els que es repeteixen: la trattoria de l'Enzo; la seva llar a Marinella, on hi troba el plat suculent que li ha cuinat l'Adelina, que fa que s'oblidi de les amargors de la jornada; la sempre agitada comissaria; el port per on ordena els pensaments tot passejant... Acabes la novel·la i ets conscient que no has pujat cap cim literari, però que tard o d'hora tornaràs a Vigata perquè t'embolcalli novament aquell ambient casolà i pertorbador, que no esperaves que t'impressionés i tanmateix t'ha captivat. 

Un dels elements que atorga més carisma al comissari, a la meva manera de veure, és la mirada compassiva sobre el món, que no està renyida amb un esperit resolutiu, que emergeix malgrat el terrible dolor del qual és testimoni. Camilleri no es limita al joc detestivesc i a la trama addictiva sinó que es preocupa per mostrar les escenes de patiment d'aquells a qui un acte brutal ha arrabassat un ésser estimat.

 A L'altre cap del fil es mostra la devastació que el crim provoca en familiars, companys de feina i antigues parelles. Com a teló de fons, a Vigata, hi arriben diàriament pasteres amb centenars de persones desesperades. Els prejudicis afloren amb rapidesa, però Montalbano no s'hi deixa arrossegar de manera que en comptes de veure terroristes i delinqüents arreu,  és capaç de contextualitzar el drama per mostrar-nos el vertader rostre dels homes, dones, infants i adolescents que han viatjat en condicions infrahumanes fins al port de Sicília. En ocasions, als agents els costa aguantar-los la mirada. 

 «I no va poder evitar una cabòria: d'entre tots aquells pobres desgraciats, quants no devien ser persones que milloraven el món amb les seves capacitats artístiques? Quants d'entre els molts cadàvers que ara jeien al fons de l'invisible cementiri marí haurien pogut escriure un poema capaç de consolar, alegrar i reviscolar el cor de qui el llegís? 

Però, consideracions d'aquelles a part, quant d'altruisme, quanta generositat de l'home envers l'home no es perdia en aquella tragèdia que es repetia nit rere nit? 

El flautista havia renunciat a una vida còmoda i lliure de perills, tot i el risc d'acabar empresonat com son germà. 

Juntament amb tots aquells morts també naufragava el millor que tenia l'home. 

Es va aixecar, se'n va anar a la cuina, es tragué els pantalons, els llançà a les escombraries i es ficà a la dutxa amb la intenció de no sortir-ne abans de mitja hora, tirant curt». [Pàg. 47].

En una entrevista, Camilleri explicava que els lectors acostumaven a expressar-li que allò que succeïa a les novel·les de Montalbano era el mateix que li havia passat a un parent o conegut, motiu pel qual l'autor es veia obligat a insistir que tots els fets i personatges que hi apareixien eren inventats. Però alguns fans encara gosaven anar més lluny: li retreien que posés a la boca del comissari les seves pròpies idees polítiques perquè Montalbano, segons el seu parer, «era de tots». Camilleri no els va fer cas, és clar, i va conservar aquella mirada antifeixista que constitueix la vertadera grandesa del singular comissari que tants lectors hem après a estimar. 

Referència 

• Camilleri, A. (2020). L'altre cap del fil. Barcelona: Edicions 62.