Espàrtac, avui

La mirada desafiant de Kirk Douglas parla per si mateixa a Spartacus (1960), el film històric d'accidentat rodatge del qual fou estel·lar protagonista i murri productor. La pel·lícula, èpica dins i fora de la pantalla, ens interpel·la avui amb una força renovada.

Aquests dies de confinament i de tota mena d'incerteses, els mitjans de comunicació tenen l'encert d'acabar-nos d'ensorrar amb un seguit de reculls que es repeteixen sense parar: pel·lícules distòpiques sobre pandèmies; novel·les i assaigs de la mateixa temàtica; revisions històriques de malalties que van devastar mitja humanitat i prediccions de futures infeccions que, de ben segur, ens esborraran definitivament de la capa de la Terra. Al final del dia, ben convençuda que l'apocalipsi és inevitable, et queda l'alternativa de triar entre posar el cap al forn o bé llançar-te pel balcó. 

Si alguna cosa he agraït aquesta Setmana Santa és que hagin tornat a emetre Spartacus, qui ho havia de dir. Com a mínim, és una injecció de moral revolucionària, els dies previs al temerari retorn a la feina per part dels treballadors que no tindran cap altre remei que jugar-se la salut a la ruleta russa per tal que l'economia segueixi rutllant. Esclavitud contemporània, en un clima de terror i repressió, que ens transporta a altres moments històrics; van ser tràgics, és clar que sí, però també heroics en molts sentits. 

Quan el brillant escriptor Howard Fast va començar a gestar la novel·la Spartacus, en la qual es basaria el guió del conegut film, estava tancat a la presó. El seu «delicte» havia sigut negar-se a delatar al Comitè d'Activitats Antiestatunidenques els noms de les persones que formaven part d'un grup antifeixista de suport a emigrants republicans exiliats a França, que fugien del règim franquista. La rebel·lió de l'esclau traci contra la República romana, creia Fast, constituïa un exemple de dignitat que havia sobreviscut al llarg dels segles i ell esperava que servís d'inspiració en els temps foscos de la «caça de bruixes» macartista. 

Quelcom semblant va succeir amb Dalton Trumbo, el guionista, que també es va negar a col·laborar amb els repressors, a diferència d'altres celebritats de l'època com Elia Kazan o Walt Disney. En l'art d'atemorir la població, el poder coneix perfectament el paper que juguen els bocs expiatoris, encara més si són estrelles del firmament cinematogràfic. A banda de passar una temporada entre reixes, Trumbo va entrar a formar part de la temuda «llista negra» de Hollywood, un fet que tenia terribles conseqüències tant pels directament afectats com per les seves famílies. 

En el documental Trumbo and the blacklist (2007) es dimensiona perfectament el resultat d'aquesta persecució criminal. Els recomano especialment els instants en què Michael Douglas interpreta un text de Trumbo que fa referència a l'Òscar concedit a un guionista anomenat Robert Rich, un dels nombrosos pseudònims darrere els quals el represaliat autor s'havia d'ocultar per a poder treballar (amb subtítols en castellà: 1h i 11'):

En el moment en què Kirk Douglas va arriscar-se a incloure el vertader nom de Trumbo als títols de crèdit d'Spartacus, l'any 1960, l'ambient coercitiu als Estats Units estava força més relaxat tot i que no se li pot treure el mèrit d'haver apostat per aquella història de sublevació de clares referències polítiques ni el d'haver-se oposat a entrar en el joc de l'odi i la destrucció de la diferència. No és cap aventura amb «final feliç», certament, però el coratge dels homes i dones que escolliren un camí alternatiu a la submissió, tal com pretenia Howard Fast, encara ens il·lumina en l'actualitat. El seu llegat segueix ben viu: no el menystinguem.