Confinament amb parxís
Les situacions de confinament prolongades poden comportar greus conseqüències, motiu pel qual és important que en els mitjans de comunicació no es fomentin les respostes estrictament individuals i es reconeguin les limitacions dels consells generals adreçats a la població afectada. Imatge extreta de la Viquipèdia.
Les implicacions sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i mediàtiques de la crisi del coronavirus són nombroses i complexes. Les mesures anunciades ahir pel president Pedro Sánchez, segons han advertit diversos experts, no són suficients per a frenar la propagació del virus ni tampoc per a pal·liar les gravíssimes conseqüències que se'n derivaran.
En aquestes severes circumstàncies, alguns psicòlegs i usuaris de les xarxes socials ofereixen propostes per afrontar la quarantena, la durada de la qual encara no ha estat del tot concretada. Bona part dels consells disseminats -amb major o menor postureig per part dels divulgadors- tenen a veure amb el manteniment de la rutina; el foment de l'hàbit lector; el control de l'exposició a la informació i una adequada transmissió de la mateixa; la instrucció, mitjançant vídeos culturals; l'evasió, a través de sèries televisives; l'ús de noves tecnologies per a mantenir la interacció social; els jocs de taula per a passar l'estona amb la mainada o la pràctica esportiva, encara que sigui dins de les restriccions de la llar.
Evidentement, no tinc res en contra d'aquestes indicacions -que per altra banda em semblen de sentit comú. Al contrari, les aplaudeixo i celebro la generositat dels creadors que comparteixen continguts amb finalitats solidàries. Si a algú li resulta profitós i relaxant llegir la Divina Comèdia en versió original o fer totes les taules d'exercicis hagudes i per haver al menjador de casa, benvinguda sigui la iniciativa.
El problema rau en considerar que aquest conjunt de suggeriments són aplicables o tindran els mateixos efectes beneficiosos per a tothom, amb independència del context particular en què es trobi. Per altra banda, es dona a entendre, encara que no sigui volgudament, que és bàsicament sobre les espatlles de cadascú, individual o familiarment, on recau la responsabilitat de gestionar els problemes que puguin aparèixer durant el període en què romandrem engabiats.
Per a entendre millor la necessitat de prendre mesures adaptades a cada situació i que impliquin les nostres institucions, pensem en un cas concret, que s'agreugi amb el confinament. Què li pot passar a una dona maltractada que vegi limitats la mobilitat i el contacte amb la seva xarxa de suport? En tindrà prou amb la mena de pautes que circulen aquests dies? És obvi que no. Si no es preveuen recursos extraordinaris que l'emparin té encara més probabilitats de patir tota mena d'agressions i qui sap si de morir assassinada a mans del botxí que conviu amb ella sota el mateix sostre. Per desgràcia, de moment, no sembla que existeixi cap disposició especial per a protegir-la de manera efectiva. Ni a ella ni a les persones més vulnerables, que seran les realment colpejades pel coronavirus i les seves derivacions, en un entorn on plou intensament sobre mullat. Persones grans, sense sostre, aturades, migrades, preses, amb patologies cròniques, problemes psicològics greus, diversitat funcional... Com sobreviuran les setmanes que ens esperen? Aquest és el vertader repte que tenim al davant.
En aquestes severes circumstàncies, alguns psicòlegs i usuaris de les xarxes socials ofereixen propostes per afrontar la quarantena, la durada de la qual encara no ha estat del tot concretada. Bona part dels consells disseminats -amb major o menor postureig per part dels divulgadors- tenen a veure amb el manteniment de la rutina; el foment de l'hàbit lector; el control de l'exposició a la informació i una adequada transmissió de la mateixa; la instrucció, mitjançant vídeos culturals; l'evasió, a través de sèries televisives; l'ús de noves tecnologies per a mantenir la interacció social; els jocs de taula per a passar l'estona amb la mainada o la pràctica esportiva, encara que sigui dins de les restriccions de la llar.
Evidentement, no tinc res en contra d'aquestes indicacions -que per altra banda em semblen de sentit comú. Al contrari, les aplaudeixo i celebro la generositat dels creadors que comparteixen continguts amb finalitats solidàries. Si a algú li resulta profitós i relaxant llegir la Divina Comèdia en versió original o fer totes les taules d'exercicis hagudes i per haver al menjador de casa, benvinguda sigui la iniciativa.
El problema rau en considerar que aquest conjunt de suggeriments són aplicables o tindran els mateixos efectes beneficiosos per a tothom, amb independència del context particular en què es trobi. Per altra banda, es dona a entendre, encara que no sigui volgudament, que és bàsicament sobre les espatlles de cadascú, individual o familiarment, on recau la responsabilitat de gestionar els problemes que puguin aparèixer durant el període en què romandrem engabiats.
Per a entendre millor la necessitat de prendre mesures adaptades a cada situació i que impliquin les nostres institucions, pensem en un cas concret, que s'agreugi amb el confinament. Què li pot passar a una dona maltractada que vegi limitats la mobilitat i el contacte amb la seva xarxa de suport? En tindrà prou amb la mena de pautes que circulen aquests dies? És obvi que no. Si no es preveuen recursos extraordinaris que l'emparin té encara més probabilitats de patir tota mena d'agressions i qui sap si de morir assassinada a mans del botxí que conviu amb ella sota el mateix sostre. Per desgràcia, de moment, no sembla que existeixi cap disposició especial per a protegir-la de manera efectiva. Ni a ella ni a les persones més vulnerables, que seran les realment colpejades pel coronavirus i les seves derivacions, en un entorn on plou intensament sobre mullat. Persones grans, sense sostre, aturades, migrades, preses, amb patologies cròniques, problemes psicològics greus, diversitat funcional... Com sobreviuran les setmanes que ens esperen? Aquest és el vertader repte que tenim al davant.
Comentaris