Morir en companyia




Getty Images 


Quan estudiava a la Universitat, es va fer famós un llibre citat com una gran revelació en el camp de la psicologia de la salut, la vellesa i les cures pal·liatives: Tuesdays with Morrie (Doubleday) de Mitch Albom. En català fou traduït com a Morrie se'n va (Empúries) i en castellà va adoptar el títol de Martes con mi viejo profesor (Embolsillo). De la primera publicació en fa més de vint anys i d'ençà d'aleshores, del relat dels darrers dies d'aquell professor de sociologia jubilat de la Universitat de Brandeis, afectat d'esclerosi lateral amiotròfica, se n'han han venut, segons la revista Forbes, quinze milions de còpies. 

Tuesdays with Morrie ha esdevingut el llibre de memòries amb més tirada comercial de la història i ha aconseguit connectar amb lectors d'arreu del món. Se n'han fet adaptacions per a la petita pantalla i Mitch Albom, catapultat a la fama per aquell èxit progressiu però espectacular, és avui un conegut autor de best-sellers d'autoajuda -una etiqueta que ell segurament rebutjaria. En la seva darrera obra, Finding Chika (Harper Collins), Albom hi narra l'experiència amb una nena haitiana de set anys, afectada d'un tumor cerebral, que ell i la seva esposa van adoptar i cuidar fins que va morir. L'escriptor sempre ha defensat que el fet de viure aquells darrers dies al costat de Morrie va ajudar-lo a reconduir la seva pròpia vida, atrapada en una voràgine d'ambició laboral. A mi em sembla un personatge inquietant: un home més aviat narcisista i amb pretensions messiàniques però aquesta anàlisi requeriria un altre post. 

Segons el meu parer, una de les claus de l'èxit del testimoni de Morrie Schwartz va ser la sinceritat amb la qual va exposar la seva malaltia degenerativa i la mort segura que l'esperava en un període curt de temps. A banda de posar-ho negre sobre blanc, amb l'ajuda del seu antic alumne, també ho va transmetre davant de les càmeres, en el programa Nightline de Ted Koppel, que ara es pot veure al YouTube i paga la pena de recuperar. En una època en la qual la decrepitud del cos ja era vista com una «xacra» vergonyosa, ell va reivindicar dignament la seva humanitat gairebé fins al darrer moment, tot oferint una sèrie de consells sobre els aspectes que considerava essencials per a l'existència, la qual cosa incloïa la capacitat per a decidir si calia posar punt i final a un patiment deshumanitzador. Va transmetre la seva visió sense presentar-se com un heroi sinó com una persona que sofria i procurava no deixar-se arrossegar per la desesperació. L'admiro per això.

Evidentment, el seu discurs també presentava punts febles. Malgrat que va qüestionar l'individualisme i el consumisme imperants, la majoria de propostes que oferia se centraven en decisions de caràcter personal -podia haver criticat la política sanitària als Estats Units, entre tantes altres qüestions. Alguns valors cap als quals orientava l'interlocutor seguien la mateixa línia «conservadora». El professor insistia en la importància de contraure matrimoni, tenir fills i estimar la família, per exemple, sense tenir en compte altres formes de vinculació perfectament respectables. De tota manera, quedava clar fins a quin punt era fonamental que l'ésser humà morís acompanyat. Un tema de plena vigència en l'actualitat.

El drama d'una mort privada de companyia és un fenomen que segueix creixent i es fa especialment evident en les dates que s'apropen. El darrer 30 minuts de TV3, Morir en solitud al Japó, va posar de manifest la tragèdia que es viu al país del sol naixent i que també ens colpeix a casa nostra. El reportatge està enfocat de manera ben original perquè segueix els passos dels treballadors d'una empresa que es dedica a netejar habitatges de persones que hi han mort completament aïllades de l'entorn -principalment gent gran. El seu punt de vista es complementa amb la veu d'experts que aporten claus per a comprendre la crua realitat i la de ciutadans que tiren endavant iniciatives eficaces -com les rondes de veïns-, que pal·lien les terribles conseqüències de les dificultats relacionals. De la seva saviesa, com en el cas de Morrie Schwartz, tothom se'n pot beneficiar. 


Referència 

  • Albom, M. (1997). Tuesdays with Morrie. New York: Doubleday.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia