Violència institucional: cap a on mirem els psicòlegs?

 Bona part de la ciutadania, inclosos alguns psicòlegs, opta per tapar-se els ulls davant dels esgarrifosos relats vinculats a la violència institucional.

D'ençà del referèndum d'autodeterminació del 2017 han estat tantes les informacions, entre mitjans i xarxes socials, que ens han impactat sobre persones detingudes, empresonades i ferides que tot sovint és difícil fer-se una idea de quin és el balanç real de la situació, no només a Catalunya, també en altres indrets, com ara Madrid, on s'ha produït una resposta repressiva contundent per les mostres de solidaritat expressades vers el poble català. Anem a la recerca de xifres. En el segon aniversari del Primer d'Octubre, La Directa ens parlava de mil tres-centes divuit persones ferides i cent quaranta-set detingudes pels diversos cossos policials: Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil.  

Afegim-hi dos-cents detinguts, vint-i-quatre empresonats i prop de sis-cents ferits més per la reacció popular a la sentència, segons apunta el diari Público. Més enllà dels números, evidentment, cal tenir en compte els relats que els acompanyen, ja sigui en boca dels directament afectats, com dels familiars, veïns, amics i altres persones properes. Especialment esfereïdores han estat les narracions lligades a les detencions del vint-i-tres de setembre. L'oncle d'en Jordi Ros, per exemple, va referir l'ús d'aterridores intimidacions amb armes i que l'advocat del seu nebot se'l va trobar en estat de xoc quan hi va poder parlar. 

Des de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona (OSPDH), tot i els importants obstacles que troben pel camí, se segueix de prop la situació de vint-i-vuit empresonats per les protestes, els testimonis dels quals són igualment esgarrifosos, especialment en contextos com els furgons policials o la comissaria de Via Laietana. Amenaces amb objectes punxants, pallisses, tocaments..., formen part d'un rosari d'espantoses humiliacions, que podran revisar detingudament si cliquen els enllaços.  

Aquest ferm compromís de vigilància contrasta amb el silenci d'institucions com el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC), el qual no em consta que s'hagi posicionat ni mobilitzat al respecte, a banda d'algun comunicat puntual. Si m'equivoco, rectificaré amb molt de gust. No caldria recordar-ho: ni la discrepància ideològica amb els afectats ni els suposats delictes que hagin pogut cometre haurien de ser un obstacle per, com a mínim, mostrar preocupació pels nombrosos abusos exposats. O és que els professionals de l'anomenada salut mental hem de mantenir-nos neutrals davant de situacions descrites com a abusives? El compromís amb els Drets Humans és un impediment per examinar aquests fenòmens amb el màxim respecte i rigor científic?

A través de les xarxes socials, alguns col·legues denunciaven que de l'últim Congrés espanyol de psicologia, en el qual participava el COPC, el ministre Grande-Marlaska, tot i el seu penós historial davant de casos de tortura, va ser-ne membre d'honor. En la darrera emissió del programa FAQS de TV3, l'exjutge Ramiro García de Dios definia el ministre de l'Interior del govern espanyol en funcions com un home autoritari i antigarantista, amb mentalitat policial, en la seva etapa de jutge.  Arribats a aquest punt, no podríem sospitar que potser estem confonent la imparcialitat amb la complicitat? Que cadascú n'extregui les seves pròpies conclusions.