Discapacitat i "porno inspiracional"

La periodista, humorista i activista Stella Young exposa en aquesta xerrada TED els seus arguments en contra de la cosificació de les persones amb discapacitat, tot sovint usades com a objectes de motivació; una pràctica que ha batejat amb tota la intenció del món amb el nom de "porno inspiracional". El vídeo està disponible amb subtítols i transcripció al català: No sóc la teva inspiració, moltes gràcies.

En un curs MOOC sobre autisme vaig descobrir aquesta xerrada de l'Stella Young i aleshores em vaig adonar de l'abast de la retòrica nociva de l'autoajuda que impregna sense cap mena de pudor el camp de la discapacitat. La vaig recordar recentment en veure una notícia a la televisió en què s'usava aquest enfocament obscè. Haig de reconèixer que en més d'una ocasió se m'han escapat les llàgrimes. Davant de l'emotivitat que aflora en els contextos informatius, d'un temps ençà, penso que cada cop convé tenir els ulls més oberts perquè, com és sabut, es tracta d'una eina ben útil de manipulació. Un cop eixutes, les llàgrimes haurien de deixar pas a l'escepticisme i la reflexió.

Els assoliments dels atletes paralímpics, per exemple, solen estar vinculats a un missatge de superació personal. Si cerquem a Google les paraules "motivació" i "discapacitat" ensopegarem fàcilment amb frases com ara "La por és la discapacitat més gran de totes". Vegem-ne aquí una mostra, extreta del portal Lifeder i que va acompanyada de la imatge d'una esportista en cadira de rodes:

 La pornografia inspiracional també es pot difondre a través dels personatges famosos, icones que irradien esperança fins i tot en les circumstàncies més adverses. Un cas prou conegut va ser el del desaparegut actor Christopher Reeve, famós per interpretar Superman a la gran pantalla i també per les seves cites motivacionals, després de patir un accident en una competició eqüestre, que va deixar-lo quadraplègic. No pretenc menystenir en absolut la dolorosa experiència de Reeve ni la tasca de la fundació que va impulsar juntament amb la seva esposa sinó simplement mostrar de quina manera una celebritat contribueix a difondre una ideologia marcadament individualista, en consonància amb el model econòmic neoliberal. En aquesta sentència, el malaguanyat actor ens assegurava: "Molts dels nostres somnis de primer semblen impossibles, després semblen improbables i després, quan reunim la voluntat, aviat es tornen inevitables".

En algun moment de la carrera, a qualsevol estudiant de psicologia, és probable que li esmentin l'extraordinari cas de Helen Keller, la nena sorda i cega que va fer grans progressos gràcies al treball pedagògic de la jove professora Anne Sullivan. La història de la nena prodigi fou traslladada al cinema amb The miracle worker (1962), traduïda al castellà com El milagro de Ana Sullivan. A la infantilitzada escriptora Helen Keller se l'ha utilitzada de manera vergonyosa i barroera com a producte de transmissió de pensament positiu. Si s'aixequés de la seva tomba s'estiraria dels cabells atès el fort compromís polític contra la desigualtat social que va mostrar en el decurs de la seva trajectòria com a activista. Per a la brillant Helen Keller el socialisme i la lluita pels drets de les persones amb discapacitat eren indissociables però això no ha impedit que s'hagi buidat de contingut la seva obra i a ella se l'hagi convertit en una mena de "guru post mortem" del pensament positiu. Vet aquí una de les seves frases més conegudes: "L'optimisme és la fe que condueix a l'èxit. Res no pot ésser fet sense esperança i confiança en un mateix". Bona nit i tapa't.

Com passa sempre amb aquesta mena de productes tan sol·licitats hom acaba per interessar-se per les virtuts individuals de les persones amb discapacitat i en conseqüència descentra la mirada dels nombrosos canvis que caldria tirar endavant en l'entorn per a facilitar que puguin desenvolupar amb certa normalitat la seva vida. Com diu l'Stella Young, partidària del model social de discapacitat,  no hi ha manera que un somriure pugui convertir una escala en una rampa ni que una actitud positiva en el centre d'una llibreria tingui el poder de transformar els escrits de les prestatgeries al braille. I conclou: 

"Vull viure en un món on no tinguem tan poques expectatives sobre la gent discapacitada, a la qual feliciten pel fet de sortir del llit i recordar el nom pel matí. Vull viure en un món on valorem els mèrits reals de la gent discapacitada. I vull viure en un món on un noi al curs 11 a l'institut de Melbourne no estigui sorprès que la seva professora vagi en cadira de rodes. La discapacitat no et fa excepcional però qüestionar-te el que penses que saps sobre la discapacitat, ho fa"

No es tracta, doncs, de posar èmfasi en un cos imperfecte i en una ment poderosa capaç de superar tots els obstacles haguts i per haver sinó de treballar col·lectivament per fer del nostre entorn un lloc més respectuós i habitable dins de la diversitat, la qual cosa no inclou la contemplació de cap ésser humà com a objecte per a satisfer necessitats motivacionals. Vivim uns temps terribles per recordar-ho però em temo que no queda altre remei que perseverar.