Quan explicar la teva vida és un problema

Imatge extreta de Vox Locutores

Fa uns quants mesos, expressava preocupació respecte el perjudici que podia generar en els consultants la utilització de l'autorevelació com a estratègia terapèutica per part dels psicòlegs. Ho portava a col·lació arran de l'eclosió de moviments com el #Metoo, a través dels quals s'usa la narració sobre episodis traumàtics ocorreguts en la pròpia vida per a transformar una realitat marcada pels abusos silenciats. Si en el terreny de l'activisme queda clara la funció de l'autorevelació com a eina de lluita contra l'omertà que imposen els agressors i com a mecanisme per evidenciar el vincle entre l'opressió política i el sofriment humà, en el món de les relacions interpersonals, aquesta tendència a centrar-se en un mateix pot suposar, en alguns casos, un vertader problema afegit.

 M'agradaria insistir una mica en l'esmentat fenomen perquè el segueixo observant i, com em passa de vegades, no s'entenen prou les objeccions que hi faig al respecte. Un exemple paradigmàtic el trobem en els casos de dol. Tal com exposen els experts en la matèria, hi ha una sèrie d'estratègies que perjudiquen més que no pas ajuden les persones que han perdut un ésser estimat i travessen per un fort període d'estrès, en el camí de provar d'adaptar-se a la nova situació. Aquest pot allargar-se i provocar una irritació considerable en l'entorn més proper, que no comprèn la persistència de l'abatiment, de l'enyorança o de la ràbia. 

És probable que, en un moment o altre, tots l'hàgim espifiada a l'hora de donar el pèsam o provar de consolar una persona en situació de dol. Potser també hem estat a l'altra banda i ens hem sentit profundament dolguts per un comentari del tot inoportú, que se'ns ha clavat com un punyal. No passa res per posar-se de peus a la galleda. Es tracta d'aprendre de l'experiència i evitar de caure ens els mateixos errors de sempre. A les clàssiques aportacions poc aconsellables del tipus has de sortir i animar-te; si més no, ha deixat de patir; ell/a no voldria veure't així; ara toca mirar cap endavant, etcètera, tant els investigadors com les persones directament afectades, esmenten com a estratègia inadequada l'explicació de les pròpies pèrdues d'una manera que ofegui la possibilitat que la persona afligida expressi els seus sentiments. Cal reconèixer que tenir un model de superació proper facilita que es mantingui l'esperança però sense oblidar que la prioritat és rebre el recolzament d'un interlocutor que escolta atentament i accepta humanament l'esperable patiment lligat a la mort. 

En aquest article de Celeste Headlee s'hi exposa una sàvia rectificació, que va portar l'autora a passar del "narcisisme conversacional" -tal com l'ha batejat el sociòleg Charles Derber- a un altre tipus de suport més efectiu. Després que una amiga li cridés l'atenció respecte el greuge que havia suposat que parlés de la mort del pare quan ella acabava de perdre el seu, la Celeste es va adonar que la tendència a girar-se cap a si mateixa responia, en realitat, a la incomoditat que li provocava el sofriment aliè. En una conversa amb una amiga que s'acabava de divorciar, en canvi, va optar per escoltar-la durant quaranta minuts i expressar empatia cap al dolor. Sorprenentment -o potser no tant- ella li va respondre amb gratitud tot dient-li que el seu consell havia estat de gran ajuda. En ocasions, val més un silenci que mil paraules.