Model biomèdic: la censura no s'atura

El periodista especialista en ciència Robert Whitaker va pronunciar una conferència sobre la censura en psiquiatria el passat 9 de març, amb motiu de la inauguració de l'Institute for Scientific Freedom a Dinamarca. Les seves reflexions són imprescindibles per a conèixer alguns dels mecanismes habituals a través dels quals es pretenen excloure els models alternatius al biomèdic del debat públic. Vídeo extret de Youtube.

Aquests darrers dies s'ha aixecat una considerable polseguera mediàtica arran de la suspensió per part del Servicio Andaluz de Salud (SAS) de les V Jornadas sobre Infancia y Adolescencia que s'havien de celebrar a Vélez-Málaga. El motiu de la cancel·lació es trobaria en les queixes d'associacions de pares i mares d'infants diagnosticats de TDAH per la ponència que hi havia d'impartir el catedràtic de la Universitat d'Oviedo Marino Pérez, conegut i respectat per mantenir una postura crítica sobre aquesta etiqueta i les seves suposades bases biològiques, les quals avalen el tractament amb fàrmacs com el Concerta. 

Paga la pena de recordar que la proposta del professor asturià no va encaminada en absolut a deixar la singularitat o les problemàtiques dels alumnes desateses sinó que aposta per noves vies de comprensió, que prioritzen el context on es produeixen i estan a bastament recolzades per la investigació en el camp de la psicologia conductual. No es tracta, per tant, de cap aportació denigrant ni tampoc perjudicial per als menors i les seves famílies. Ans al contrari: en la mesura que alerta de les conseqüències nocives de la medicació i de l'estigmatització lligada al diagnòstic, els protegeixen i els ofereixen una nova esperança. 

Allò que més m'ha sobtat d'aquesta polèmica ha estat la sorpresa que ha despertat entre els professionals del meu ram, com si el model biomèdic i els interessos que l'envolten no tinguessin una llarga tradició de censura a les seves espatlles. Al davant no hi tenim una congregació de monges carmelites, precisament. És perfectament esperable que aquells que veuen els seus beneficis amenaçats moguin fitxa en algun moment, tot fent ús del conegut poder d'ingerència que tenen en diferents institucions. En aquest blog hem parlat en diverses ocasions de com es reflecteix el biaix informatiu en els mitjans de comunicació però l'univers acadèmic no n'està pas exclòs, evidentment, ni tampoc el polític ni el legislatiu.

El reconegut prestigi  del crític no és un obstacle per a provar de silenciar-lo, com ha estat el cas del prolífic Marino Pérez, a qui no dubto que li plouran ofertes per impartir la ponència censurada. Penso que la conferència de Whitaker és il·lustrativa de la història de censura en la qual s'inscriu aquest lamentable episodi perquè esmenta altres investigadors capdavanters que també van patir les previsibles conseqüències de desviar-se del dogma biomèdic oficial. 

El brillant psiquiatre Loren Mosher, recorda Whitaker, va ser acusat falsament de frau, després de tirar endavant amb èxit una intervenció no farmacològica amb persones diagnosticades d'esquizofrènia. El fet de ser un dels principals líders científics en el seu camp no va estalviar-li cap sofriment. Altres represaliats de renom han estat Peter R. Breggin, conegut com "la consciència de la psiquiatria"; Gretchen LeFever Watson, una excel·lent investigadora del TDAH i la sobremedicació que l'acompanya; David Healy, una de les veus més acreditades sobre els efectes adversos dels antidepressius o Peter Gotzsche, que va exposar els crims de la indústria farmacèutica sense embuts i fou expulsat de Cochrane. 

Superada la ingenuïtat, aquelles persones que, a un nivell més humil, aspirem a treballar en consonància amb uns principis bàsics de transparència científica i ètica professional, hem de comptar amb la reacció que desperta la nostra postura subversiva. No es tracta de posar-se les mans al cap sinó d'organitzar una resistència coordinada davant del model biomèdic perquè l'alternativa és perfectament possible i a més a més, funciona. Per això existeix la censura.