Extrema dreta, una influència implícita

Imatge extreta d'Odissey

"Hace años que retiro la palabra a quienes justifican o restan importancia a la violencia machista. Son muchos, lo que mi menguante vida social agradece. Así se lucha contra la tolerancia social. Y el mayor problema de la violencia machista es precisamente la tolerancia social"

Cristina Fallarás. Escriptora i periodista.

Ens estem familiaritzant amb el fet que els polítics d'extrema dreta a Espanya, els noms dels partits dels quals m'estimo més no recordar per tal d'evitar arcades, fomentin l'odi cap a tot tipus de col·lectius, amb la finalitat de recaptar vots. Els grups que esdevenen diana de la seva rancúnia i set de venjança són nombrosos. La capacitat per vomitar bilis és ben generosa: persones migrants, feministes, activistes LGBTI, republicans, musulmans, separatistes... Aviat no quedarà ningú que sigui immune a la llefiscosa teranyina ultra, estesa per incomptables institucions.

Una de les estratègies utilizades en la croada de criminalització i deshumanització és la d'acusar les víctimes de tot tipus de greuges sense esmentar mai, evidentment, el sofriment generat pel seu propi discurs difamador, el qual forma part d'un terrorífic arsenal de persuasió, emparat per una àmplia cobertura mediàtica.

En els consultoris dels psicòlegs i en molts altres contextos, es posa de manifest la crispació generada per la normalització d'una violència atroç que ha passat a formar part de l'atmosfera cultural del món actual. Combatre-la és encara més complicat d'allò que podria semblar a priori. Tal com apunten diverses investigacions sobre prejudicis racials, per exemple, tot i que a nivell explícit hom pugui sostenir un posicionament antiracista, implícitament es pot posar de manifest la integració dels valors discriminatoris, els quals afavoreixen l'aparició de comportaments inesperadament hostils.

En la inoblidable pel·lícula «Endevina qui ve a sopar» (1967) Spencer Tracy interpretava un pare declaradament progressista, que havia educat la seva filla en la defensa de la igualtat racial però, no obstant això, es mostrava profundament contrariat quan la noia li comunicava que desitjava casar-se amb un home negre. El fet de viure en una societat on el racisme, l'homofòbia, el masclisme, la xenofòbia i la demofòbia estan institucionalitzats té les seves conseqüències, encara que des de la trinxera educativa o cultural es facin esforços importants per a pal·liar-ne la influència. ¿Quants de nosaltres passaríem una «prova del cotó» com la que plantejava el film dels anys seixanta?

Per descomptat, defenso que els psicòlegs ens hem de posicionar obertament en contra de la normalització de la retòrica de l'odi, precisament per evitar que penetri en nous àmbits de la  societat i incideixi en el nostre comportament a un nivell que ens costi cada cop més de regular. Els gestos clars i contundents per a combatre l'extrema dreta són tan necessaris com l'aire que respirem. No s'hi valen mitges tintes.