Després de la violació

Rapture (2001), escultura de bronze de Kiki Smith. Fotografia d'Ellen Page, extreta d'art21.org.

L'alliberament de la banda d'agressors sexuals coneguda amb el sobrenom de La Manada, ha encès novament el carrer, entre altres motius, pel missatge de desprotecció institucional que es torna a transmetre a totes les supervivents d'una violació. La sensació de desempar es mira de pal·liar en les manifestacions feministes a través de missatges de suport escrits en pancartes, com ara: Nosotras somos tu manada. Germana -vindrien a dir-, estem aquí per protegir-te. Davant de la injustícia, ens trobaràs unides, al teu costat. Passi el que passi. Aquesta onada de suport popular és digne de consideració, si tenim en compte que el menyspreu no se circumscriu habitualment als tribunals sinó que les narracions de les dones violades -aquelles que gosen trencar el silenci- ens parlen tot sovint d'un dolorós sentiment d'abandó, a causa del rebuig percebut en la comunitat: cercle d'amistats, companys/es de feina, familiars, professionals sanitaris, etcètera. 

La reacció col·lectiva de recolzament té una enorme rellevància clínica, en el sentit que afavoreix el procés de recuperació. El context sociocultural és fonamental per analitzar la vexació destructiva infligida pel violador, el qual, segons l'antropòloga Rita Segato, més que cercar el plaer sexual, persegueix la subjugació femenina. El violador, sosté Segato, és un moralista, un disciplinador: desitja col·locar les dones a la posició de subordinació que d'acord amb el seu criteri els correspon. Per entendre de debò la profunda petjada psicològica causada per la brutalitat dominadora, doncs, cal anar més enllà d'etiquetes diagnòstiques simplistes (Trastorn d'Estrès Posttraumàtic, per exemple) i apostar per  enfocaments que ens apropin a l'experiència de conviure cada dia amb el record d'una atac demolidor, en un entorn on encara es mantenen vius perillosos prejudicis masclistes, de l'estil que les dones gaudeixen del sexe en grup sense consentiment. Ja és prou deshumanitzadora la cultura pornogràfica com per al damunt atendre les víctimes, en un context terapèutic, amb una llista de símptomes com a única referència. 

Cal estudiar i abordar adequadament les conseqüències de la utilització de la violació com a arma de poder. No cal apel·lar a cap guerra perduda en algun racó de món perquè en el cor mateix de la nostra societat civilitzada s'hi reprodueixen dinàmiques similars. En alguns dels estudis de la psicòloga clínica Leslie Lebowitz es desgranen els temes comuns que emergeixen de les històries explicades per les supervivents. A banda de la indefensió i del rebuig descrits més amunt, s'hi esmenten l'aïllament d'un món que es percep com a hostil, acompanyat d'una por intensa, desconfiança, vergonya, culpa, desorientació,  ràbia, aflicció i sentit disminuït del jo. Aquesta pèrdua de llibertat, de la vida plena de la qual abans es fruïa, és pròpia de l'esclavitud i per això és reconfortant saber que creix la consciència que cal lluitar-hi conjuntament en contra. Que no ens trobin mai més soles, sense la nostra ramada.