Venim d'on venim

 Imatge de la repressió policial de l'u d'octubre: Reuters

La terrorífica història dels membres d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, segrestats pels GAL a Baiona; salvatgement torturats al Palau de La Cumbre de Sant Sebastià; assassinats d’un tret al cap i posteriorment enterrats a Alacant potser és un dels episodis de brutalitat policial que més ha sacsejat l’opinió pública d’aquest país. El simple esment de la "calç viva" aixeca una polseguera difícil d'apaivagar, encara avui en dia, en el panorama polític espanyol. El verb "desinfectar", emprat recentment per José Borrell en un míting del PSC, en referència a la necessitat de tractar "la ferida", segons el seu criteri causada per l’independentisme català, també va contribuir a que es pronunciessin els mateixos mots, evocatius i polèmics, per part de nombrosos usuaris de les xarxes socials.

Corria l’any 1983 quan mataren els joves bascos però el crim no fou sentenciat fins el 2000 a l’Audiència Nacional: els responsables, entre ells el cap de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, foren condemnats a importants penes de presó de les quals en compliren només una petita part. Més endavant gaudirien dels indults concedits pel PP o el PSOE: una commiseració habitual vers aquells que participaren en l’execrable guerra bruta de l’Estat, mai del tot investigada i que com bé se sap apuntava molt amunt. Fins una data tan recent com l’any 2014 el cas Lasa eta Zabala no fou portat al cinema, sota la direcció de Pablo Malo, i la recreació dels fets, per un motiu o per l’altre, tampoc va convèncer tothom.

En el decurs de les darreres dècades s’han criticat obertament les tortures als presos bascos des de diverses tribunes. Malgrat que molts d’ells ni tan sols pertanyien a l’entorn abertzale, en els mitjans de comunicació s’ha afavorit la creació d’un fals dilema: si condemnes els abusos significa que no sents prou empatia vers les víctimes d’ETA i no ets capaç de solidaritzar-te amb llur dolor. Res més lluny de la realitat perquè la repressió policial no fa altra cosa que perpetuar els cicles de violència i manifestar-s’hi en contra, a banda de ser l’obligació moral de qualsevol defensor dels drets humans, és una intervenció encaminada a intentar que no es tornin a repetir les mateixes atrocitats.

El passat mes de desembre es va presentar a Donostia el Proyecto de investigación de la tortura y malos tratos en el País Vasco entre 1960-2014. Aquest imprescindible treball, dirigit pels doctors Francisco Etxeberria, Carlos Martín i Laura Pego, torna a evidenciar les greus mancances de l’Estat espanyol en matèria d’investigació i reparació del profund dany causat als detinguts que han estat víctimes de vexacions policials i judicials. Tal com s’explicita en el títol, l’existència de pràctiques punitives no se circumscriu exclusivament al període franquista sinó que també comprèn l’anomenada etapa democràtica. En llegir algunes de les dades i les conclusions de l’informe, vaig pensar en el patiment dels votants que van ser maltractats l’u d’octubre en el referèndum d’autodeterminació català i el posterior assetjament a aquells que han gosat denunciar-ho. Lamentablement, venim d’on venim: la història d’Euskadi també ens serveix de mirall.