Metàfores per explicar la vida

Il·lustració extreta de FSP Vintage Collection

La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, va fer un emotiu discurs al Senat per exercir la seva pròpia defensa, en el polèmic procés de destitució que l’ha apartada temporalment del càrrec. Sense entrar a valorar el llegat del seu mandat, ni els vertaders motius que han conduït els opositors a posar-la entre les cordes -es troben tota mena d’anàlisis d’aquest complicat afer en els diaris-, vaig trobar encertades i sentides les seves paraules. Durant el parlament, Dilma va recordar la tortura que va patir durant els anys d’activista a la presó: un període en el qual va témer la mort, la pèrdua de la fe en l'espècie humana i les seqüeles que li podrien quedar després dels cruels mètodes de turment que van emprar contra ella. Al mateix temps, va rememorar un càncer que també va superar. Mentre s'expressava, la violència física, la malaltia i la mort van passar-nos per davant dels ulls. La deixebla de Lula va assegurar que no és una persona que es desesperi fàcilment, la qual cosa ha quedat palesa al llarg de la seva trajectòria política, però que tanmateix, en l'actualitat, afrontava un dels moments més durs, en veure perillar la democràcia del Brasil, en una maniobra en la qual diferents veus també hi han intuït un cop parlamentari encobert.

De la mateixa manera que l'encara presidenta brasilera, quan travessem per moments difícils -la vida n’està plena-, és probable que recordem diferents episodis en els quals vàrem haver de lluitar de valent per sobreviure. Potser fins i tot parlem amb nosaltres mateixes: “Si aquella vegada vaig superar-ho, aquest cop també me’n sortiré”. Com si pretenguéssim donar-nos ànims, evoquem algun revés terrible i la forma com ens ho vàrem manegar per seguir caminant, malgrat tot. Tal vegada ens sorprenguem de la fortalesa que vàrem treure, no sabem exactament d’on, i també dels moments en els quals ens vàrem ensorrar, quan menys ens ho esperàvem. A mesura que ens fem grans, acumulem més experiències i òbviament la llista d’adversitats s’allarga, la qual cosa ens castiga però alhora ens aporta saviesa per afrontar nous contratemps.

Mentre escoltava el discurs de Dilma, vaig pensar en els símils que fem servir actualment per explicar-nos les lluites vitals. En psicoteràpia s'acostuma a utilitzar el recurs de la metàfora per a il·lustrar els processos de sofriment i la manera d'abordar-los, tant per part del psicòleg com de la persona que acudeix a la teràpia, que òbviament també ha generat estratègies de collita pròpia. Alguns  clients asseguren que es troben en una cursa d’obstacles, mentre que n'hi ha d'altres -acostumen a ser més joves- que desitjarien gaudir d'una festa permanent -sempre i quan els pares arreglin el desgavell del dia següent-. Temps enrere, se solia afirmar que el pas per aquest món era una vall de llàgrimes, una concepció que, al meu entendre, empenyia la gent cap al fatalisme i la resignació. Actualment, és prou habitual emprar tota mena d'analogies esportives. De vegades, aquestes ens ajuden a acceptar una trajectòria plena d’alegries però també d’esforços titànics, frustracions i angoixes. No recordo en quin diari vaig llegir que una persona estafada pel banc, immersa en un tortuós laberint judicial, sostenia que afrontava cada etapa com si fos el round d’un combat de boxa.

Malgrat que no sóc gens partidària dels cops de puny, penso que el fet de plantejar-se els reptes per fases és una bona estratègia per evitar l'ofuscació. Ara em perdonareu el tòpic: sí, considero que és indispensable "anar partit a partit". Personalment, de vegades m'imagino que estic a dins d'una barca, en un riu de corrents capricioses, en el qual en moltes ocasions haig de remar a contracorrent. Més d'una vegada he estat terroritzada per si un  remolí no se m'empassava però també m'he sentit alleujada quan el perill ja ha passat. És prou habitual que dels problemas "se'n faci una muntanya" i no sapiguem si, en aquesta ocasió, l'arribarem a pujar. Però si marquem diferents etapes en el camí, ara un peu i ara un altre, potser sí que algun dia arribarem al cim i gaudirem una estona del paisatge. Qui sap si més endavant n’haurem de pujar més o si trobarem nous companys que ens faran costat en el trajecte. Aquesta serà una altra aventura per explicar. I ja en seran moltes.