La humanització dels refugiats, política i psicologia
Paral·lelament a l’aterridora realitat dels refugiats, aquests
dies donem la benvinguda a algunes iniciatives solidàries i humanitzadores,
tant en el camp de la política com en el de la investigació; en aquest darrer
cas, amb la finalitat de comprendre millor la dolorosa experiència i facilitar una
adequada assistència psicològica als afectats. Imatge de sirians a Jordània, extreta
de World Help.
En contrast amb l’expressió deshumanitzadora del primer ministre
britànic, David Cameron, que va qualificar els milers de persones que emigren cap
al seu país d’eixam i l’actitud
mesquina del president Mariano Rajoy, a l’hora de regatejar el nombre
d’acollits, com si es tractés de mercaderia indesitjable, de la qual hom es vol
desempallegar, hem de celebrar la iniciativa solidària sorgida del consistori barceloní, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, que ha estat ràpidament
subscrita per altres ciutats, entre les quals Madrid i València. De la mateixa
manera que desaprovem amb gran indignació la fredor glacial de certs
governants, completament desconnectats dels greus problemes dels ciutadans -que
ells mateixos han contribuït poderosament a generar, dit sigui de pasada-, hem
de valorar com un avenç el canvi d’actitud
demostrat fins ara pels batlles de diferents municipis, sorgits en bona part
del món de l’activisme i de les marees. Aquests aborden, amb mesures ben
concretes, no tan sols la desoladora crisi migratòria sinó també l’intolerable
drama dels desnonaments, la malnutrició infantil, la pobresa energètica o l’incompliment
de la llei de la memòria històrica.
És cabdal acabar amb la idea infundada -i subvencionada per la ultradreta- que combatre aquestes xacres
és una forma de malbaratar els recursos o bé de treure el menjar de la boca
d’uns per posar-la a la dels altres perquè l’efecte és justament el contrari. Tota
inversió realitzada en aquesta direcció serà una aposta segura de recuperació
econòmica i de drets democràtics pel futur, que beneficiarà el conjunt de la
societat, tal com s’ha demostrat amb anterioritat en altres moments
històrics.
Pel que fa la crisi humanitària de les persones que fugen de la
guerra de Síria, m’ha cridat l’atenció que els promotors de la xarxa de ciutats
refugi pretenguin abordar-la des d’un punt de vista multidisciplinari i que també tinguin
en compte l’atenció psicològica dels afectats. En aquest sentit, penso que cal
subratllar els esforços dels investigadors i professionals que treballen per
superar les etiquetes psiquiàtriques, amb la finalitat de comprendre en
profunditat l’experiència atroç que han viscut les persones que escapen,
desesperades, d’un escenari bèl·lic i així poder oferir-los un tractament
adequat, que tingui en compte l'experiència subjectiva i la narració dels esdeveniments.
Un estudi recent realitzat al Regne Unit amb set refugiats
africans (Mason, Parret i Rhodes, 2015) posa novament de manifest la presència
de “símptomes psicòtics” en el context d'un trauma, que en aquest cas és estudiat
des d’una perspectiva fenomenològica, tot defugint els diagnòstics habituals, com
ara el trastorn d’estrès posttraumàtic o l’esquizofrènia, que tan sovint acaben en
un diàleg entre sords i una recepta. Recordem que l’escolta de veus no és
interpretada per tothom com el resultat d’un desequilibri neuroquímic sinó que
hi ha autors que sostenen que es tracta d’una experiència d’autollenguatge; una
parla interna en la qual un conversa amb si mateix i és, alhora, el seu propi auditori.
En aquest cas concret, els investigadors s’estimaven més parlar de “trauma
complex amb trastorn perceptiu”.
Després de realitzar les entrevistes en profunditat als participants,
es van identificar sis temes recurrents en els relats: 1.) Una immobilitat nerviosa –sentien que la seva vida estava estancada
i no anava enlloc, com si no besllumessin el futur i estessin atrapats en una
cursa sense final- 2.)Escolta de veus i
visions relacionades amb el trauma
–aquestes tenien relació amb els seus familiars difunts o bé amb les persones
que van agredir-los en el passat. De vegades, tant el torturador com l’acte
mateix de la tortura tenien la seva pròpia veu- 3.) Por i desconfiança –aquests sentiments eren intensos i podien
sorgir en qualsevol moment del dia, en vivències que no eren explícitament amenaçants-
4.) El sentiment de tenir un jo trencat
–alguns participants afirmaven que el seu estat emocional havia canviat, així
com la seva personalitat- 5.) El dolor d’haver-ho
perdut tot –la pèrdua del seu món implicava que, encara que
tinguessin un nou sostre sota el qual dormir, no haguessin trobat
una llar, un lloc familiar i acollidor on aixoplugar-se, com ho feien abans 6.) Atracció
cap a la mort –van descriure autolesions
i alguns intents de suïcidi. En relació a aquest darrer punt, malgrat que
afirmessin que tot sovint no podien suportar la pressió de viure, també
mostraven optimisme. El desig de morir estava en tensió amb la voluntat de
tirar endavant i construir un projecte de futur amb sentit.
Durant aquests dies, veiem a la televisió com milers de persones
travessen una Hongria plena de perills o es llancen al mar, a l’aventura. Malgrat
tot el que han sofert i l’incert horitzó que tenen per davant, caminen amb
determinació a la recerca d’un cel des del qual no hi caiguin més bombes. Els nostres avantpassats
també van haver d’escapar d’una guerra i van ser acollits amb calidesa en
altres països, amb els quals s’han travat afectuosos llaços de fraternitat. No
podem girar-los l’esquena, per humanitat, perquè Europa ha tingut un paper
innegable en l’apocalipsi siriana i també perquè demà podríem ser nosaltres, els
nostres fills, els nostres néts. Qui ho sap.
Referència
· J.E. Rhodes, N.S. Parrett & O.J. Mason (2015): A qualitative study of refugees with psychotic symptoms, Psychosis: Psychological, Social and Integrative Approaches, DOI: 10.1080/17522439.2015.1045547
Comentaris