El català (doblement) emprenyat

  

Una imatge de la manifestació del 2012: "Catalunya, nou estat d'Europa", a Via Laietana. Foto extreta de Wikipedia.

Gràcies a la inestimable ajuda de la Viquipèdia, he sabut que l’oblidat terme “català emprenyat”, que tant s’usava uns anys enrere a la nostra premsa, fou encunyat per l’il·lustre periodista de La Vanguardia Enric Juliana (noteu el puntet d’ironia), per a descriure l’estat de malestar experimentat, a aquesta banda de l’Ebre, pel constant menyspreu sofert a mans de les institucions espanyoles. A cavall de la il·lusió desfermada en les successives manifestacions independentistes de l’Onze de Setembre, semblava que aquest enuig, en certa manera, s’havia canalitzat. Finalment, es besllumava una opció alternativa a les escopinades del Tribunal Constitucional, el neocolonialisme lingüístic del Ministre Wert o la bromera rància de tota la patuleia cavernària: fer rumb cap a Ítaca. Una Catalunya independent s’albirava en l’horitzó i alguns ciutadans conservàvem la ingènua esperança de dirigir-nos-hi amb certa determinació.

Després del cop de timó del President Mas respecte el 9-N –una enganyifa monumental sense eufemismes que hi valguin-, no tinc tan clar que es pugui contenir durant gaire temps l’emprenyament, al qual ara s’hi afegeix un malestar evident vers el nostre propi Govern. De primer, vàrem haver d’acceptar que el referèndum esdevingués una consulta amb doble pregunta i ara ens volen fer combregar amb rodes de molí, tot prometent-nos un suposat avenç a través d’una mena de recollida de signatures que no té cap validesa jurídica. ¿Per això hem hagut de sofrir aquesta agonia mediàtica i política? ¿Per acceptar, sí o sí, el miserable succedani d’allò que ja constituïa un succedani?

La votació de diumenge a la tarda que ens proposa CiU es podria haver fet l’endemà mateix de la iniciativa d’Arenys de Munt. Tota la comedieta que ha vingut després –Consell de la Transició Nacional, promeses falses, reunions secretes, monopoli asfixiant del tema a la premsa, etcètera- esdevé supèrflua i profundament irritant. La mala llet es respira a l’ambient. Som molts els ciutadans que vivim amb la corda al coll perquè la precarietat ens tenalla i ja no estem per tolerar brometes ni mitges veritats. Amb la desesperació i la bona fe de la gent no s’hi juga.

És clar que hi haurà persones que es podran permetre el luxe de tenir més paciència i de participar en aquesta vergonyosa cerimònia pseudodemocràtica, que en realitat no condueix enlloc. Els respecto però crec que s'equivoquen de mig a mig perquè el “capità” Mas no té la més mínima intenció de sortir del port. Mai no l’ha tinguda. La dreta nacionalista catalana sempre ha estat al servei de l’establishment financer del país –arrelat a Madrid o a Barcelona-, al qual no l’interessa en absolut l’aventura secessionista.

L’ambigüitat i la traïdoria estan impreses en la trajectòria històrica del partit que ens governa. És massa la porqueria que s’amaga sota l’estora: els moviments bancaris dels germans “Pujol-Corleone”, l’afer del Palau de la Música, la corrupció a la sanitat pública, els comptes sospitosos a Liechtenstein… ¿Es pot tirar endavant un procés tan radical amb tots aquests condicionants a l’esquena? ¿Algú creu, de debò, que uns polítics amb aquests antecedents prioritzaran el futur col·lectiu i s’arriscaran a patir les represàlies endegades per la maquinària de l’Estat? A la meva època d’estudiant de BUP, de la defensa d’aquesta mena d’arguments puerils en dèiem “viure en els móns de Yupi”.

Això no obstant, cal reconèixer que el President Mas i els seus acòlits han complert perfectament amb el programa que s’havien proposat. L’única cosa que cal matisar és que aquest no és el mateix que han presentat de cara a la galeria. Ells han passat l’examen amb nota i qui els ha de donar les gràcies ja ho deu haver fet. Tenien la mateixa ordre que havia rebut el Partit Popular de Mariano Rajoy: desmantellar l’estat del benestar i permetre que les empreses privades es mengessin voraçment el pastís públic. I per això s’han venut el país de punta a punta. Les retallades han estat implacables; la darrera conseqüència l’hem notada en la nefasta gestió de la crisi de l’ebola i la legionel·losi –la segona ja compta amb 48 afectats i 10 morts-.

Que ningú ho malinterpreti: aquests no són arguments per anar en contra del dret a decidir. Simplement, són quatre reflexions encaminades a denunciar la indigne manipulació dels nostres anhels, amb la finalitat d’ocultar la responsabilitat política per la misèria atroç que ens envolta. Senyores i senyors del Parlament: ara mateix hi ha persones que viuen al ras, passen gana o agonitzen als pasadissos dels hospitals. ¿S’han parat a pensar com se sentirien si travessessin per una situació semblant? ¿Tenen la intenció de marejar indefinidament la perdiu o pensen fer-hi alguna cosa? Sé que aquestes paraules no serviran per a res però, sisplau, reaccionin. Vivim al costat d’un precipici i la nostra paciència s’ha esgotat.

Per fer un xic de memòria, deixeu-me acabar amb unes ratlles escrites pel periodista Eugeni Xammar, extretes de l’exposició del Palau Robert –on s’hi llegeixen, per cert, textos plens de faltes d’ortografia garrafals, causades per una transcripció deficient dels originals-:  

“Car això és del que es tracta i de res més. De la traïció, de la submissió total i venal a l’enemic, de l’execució de les ordres de l’ocupant, de l’abandó de la dignitat i de l’escarni de l’honor. Aquest afer de Destino no pot ésser jutjat més que dintre d’un marc i aquest marc té un nom: Catalunya, la nostra pàtria sotmesa a un règim d’opressió i d’ocupació com cap altre poble d’Europa no n’ha conegut parió, car en cap altre poble no li ha esat negat l’ús públic i lliure de la llengua pròpia. Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor, amb altre Sentís, Solervicens, Nadals i Díaz-Plaja han estat i són els agents –estipendiats- de l’ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l’opressió espanyola i franquista a Catalunya. Davant del més menyspreable dels enemics, aquest homes han trobat la manera de recular als límits de l’abjecció i de la baixesa. Han escrit en castellà mentre el general Franco els ha donat l’ordre d’escriure en castellà i s’han posat a escriure en català el dia que han rebut del general Franco l’ordre de tornar a escriure (a estones) en català.” 

(Fragment de l’article Fora de la comunitat catalana, publicat a Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, el maig-juny de 1947).