La síndrome de Hans Castorp

Imatge extreta de Google

Avui he anat a fer un tallat i el cambrer m'ha dit, amb ulls de tristesa: "Tot això està molt adormit". D'ençà que tinc ús de raó que a la Costa Brava hi he sentit un discurs més aviat pessimista, durant la temporada d'estiu. Una mena de nostàlgia per una etapa daurada que sabíem del cert que mai no tornaria -ja ho sabeu, els temps en què Liz Taylor i Ava Gardner es passejaven per les nostres platges-. Que si això ja no és el que era, que si el turisme s'ha degradat, que si nosaltres en tenim bona part de la culpa, perquè el servei és un desastre i un llarg etcètera de queixes que, la majoria de vegades, no responien ben bé a la realitat. Millor o pitjor, sempre tiràvem endavant. No lligàvem els gossos amb llonganisses però no teníem motius per espantar-nos de debò. En la meva infància i adolescència, em feia l'efecte que estalviar-se de tirar coets era una forma de conjurar un horitzó ennegrit. ¿Per què dimonis tothom ho veia tot tan fotut, si no paràvem de treballar?

Ara les vaques magres són aquí. Afortunadament, encara queden sectors -com els càmpings, per exemple- que conserven la clientela però alguns professionals no aixequen el cap. Quan parlo de la mal anomenada crisi, habitualment, escolto una reflexió que m'inquieta i és que la majoria de gent no fa plans de futur. Només pensen en el dia a dia. Aquesta no és, com es podria suposar, una tendència a gaudir de l'aquí i l'ara, tal com recomanen certs terapeutes, sinó que és el reflex de la preocupant manca de projectes a llarg termini, a la qual ens aboquen la precarietat i l'atur. Val a dir que hom valora el fet d'haver entrat en una mena d'etapa "postmaterialista", en la qual s'assaboreixen millor els petits plaers de l'existència, alhora que es deixa enrere l'absurda espiral d'acumulació de béns de consum; malgrat que no menystinc en absolut aquest avantatge és obvi que amb això no n'hi ha prou. Si s'aparquen projectes tan importants com ara formar una família o plantejar-se nous reptes laborals, què podem esperar-ne del demà?

Tot plegat, m'ha portat a recordar la inoblidable novel·la de Thomas Mann, "La Muntanya màgica". No sé exactament per quin motiu penso tot sovint en el protagonista, Hans Castorp. També en la seducció felina que exerceix Clawdia Chauchat sobre ell i en els savis consells de l'admirable Lodovico Settembrini, que sempre li recomana que recuperi el fil de la seva vida i s'allunyi de l'influx mòrbid de l'enamorada. Atès que ara està tan en voga batejar tots els problemes de la vida amb el nom de síndromes -d'Ulisses, de l'emperador, de Peter Pan, de Noè, de Diògenes, etcètera-, em permetreu la frivolitat de crear-ne una de nova, per expressar aquesta inquietud abassegadora: la síndrome de Hans Castorp. Recordem que el nostre heroi va anar a visitar el seu cosí Joachim en un sanatori suís per a tuberculosos i finalment s'hi va quedar ni més ni menys que set anys, tot mirant el vent d'on ve.

La monumental aventura que relata Mann és una de les grans obres literàries de la modernitat i té, entre altres temes de fons, el pas de temps com a element central de reflexió. Un fet curiós és que el lector també s'hi acaba sentint còmode, allà dalt -si més no, aquesta va ser la meva experiència-. Per més decadent i asfixiant que resulti aquella atmosfera, arriba un punt que hi trobes un cert encant i penses que no cal baixar novament al món terrenal per afrontar les dureses quotidianes, perquè entre aquelles quatre parets -enmig d'una galeria de personatges excèntrics a més no poder-,  el temps s'hi escola com si res. Ajaguda en una gandula, sense projectes ni ambicions de cap mena. Lamentablement, aquesta reflexió improvisada no em conduïrà pas a oferir-vos un bon consell per superar el frustrant problema de la paràlisi perquè ni jo mateixa sé com resoldre'l, la majoria de vegades. Sóc perfectament conscient que la solució es troba més enllà de les receptes barates de l'autoajuda però és ben segur que la renúncia total tampoc pot constituir una alterntiva. A veure com ens en sortim.