Viure entre Dogville i Olba

Un voltor reposa sobre la barana d’una terrassa al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat. Com si obeïssin el dictat d’una al·legoria macabra, aquests carronyaires han començat a desplaçar-se als nuclis urbanitzats, lluny del seu hàbitat muntanyenc habitual. Foto: Ajuntament de l’Hospitalet.

Un fuster sense sostre que demana ajuda a les entitats suposadament solidàries i només hi troba negatives. Veu com els seus responsable viuen a cos de rei, a costa de la caritat. En una ocasió, va sofrir un atac de cor i, mentre jeia a terra, dues dones van aprofitar per robar-li el telèfon i els diners. Assegura que ha deixat de confiar en l'espècie humana: Ha començat a pensar en un arbre i una corda. Un avi que mata el seu company d'habitació, a cops de bastó, en una residència de Toledo. L'assassí pateix Alzheimer incipient i aquesta podria ser la causa de la seva agressivitat, asseguren els experts. D'on surt la violència? De les plaques amiloides del cervell? Mentre fullejo el diari, a vegades tinc la impressió que visc a Olba, el poble en el qual el sempre brillant Rafael Chirbes situa la seva darrera novel·la, En la orilla (Anagrama, 2013), una obra sufocant que perviu dolorosament en la memòria del lector mesos després d’haver-la acabada. Personalment, encara em va agradar més que la televisiva Crematorio, que no és poca cosa. Després de descriure un paisatge humà arrasat per la cobdícia, l'escriptor ens mostra, en aquesta ocasió, l'estat de descomposició dels cossos que van sucumbir al festí capitalista. 

A banda de veure-la reflectida en l’actualitat, descobreixes la mateixa podridura moral a la cantonada de casa. Et cau a sobre, com una llosa, l’evidència flagrant que els fets que retrata l’autor no són, ni de bon tros, el més terrible que succeeix en aquest país. Només cal donar un cop d'ull a les informacions sobre els CIES per adonar-se que la realitat supera la ficció. A la meva manera de veure -sóc una simple lectora i no pas cap experta-, Chirbes parla de la maldat quotidiana i de quina manera, en cadascun de nosaltres, hi perviu el llegat de l’amnèsia imposada sobre els horrors del passat i els incomptables excessos de l'anomenada etapa democràtica. Conec uns quants pobles que s’hi assemblen, a Olba. A vegades també em recorden Dogville, aquell indret horrible, als Estats Units, on la “bona gent” amagava terribles monstres interiors. La ment retorçada de Lars von Trier va escollir un moment històric marcat per la depressió financera dels anys trenta, per explicar-nos que el mal pot abraonar-se damunt nostre, no tan sols en les altes esferes, sinó també en els barris humils, colpejats per l'opressió econòmica.  

El suplement literari Babelia va escollir En la orilla com la millor novel·la de l'any. Recordo un article de Luis García Montero, en el qual l'escriptor hi expressava els dubtes que li havia suscitat l’obra, atès que s’havia quedat amb la impressió que en aquell retrat no hi havia ni un bri d’esperança i que potser aquesta era una forma de seguir el joc a totes aquelles persones que, des de la seva situació de poder, ja els anava bé el conformisme i la desil·lusió imperants. Aquestes són les seves preguntes:

 "La realidad es una enfermedad mortal, una vejez sin piedad, un pantano, un vertedero. ¿Y ahora qué? Es el momento de preguntarse si esta radicalidad de la mirada negativa mantiene su lealtad a la lucidez o paga la factura del rencor. ¿Es que no hay nada bueno en la vida? ¿Todo ser humano es sospechoso? ¿El amor resulta siempre una estafa? El buenismo, desde luego, falsea cualquier meditación. Pero, en el otro extremo, conviene también preguntarse por el nihilismo totalitario y su voluntad absoluta de descrédito. ¿Sirven para entender la realidad? ¿No son una forma más de acomodarse a los dictados de un poder que pretende cegar cualquier alternativa? La última novela de Rafael Chirbes me ha dejado estas preocupaciones"

Són qüestions ben interessants -jo mateixa me les vaig formular- i no tinc ni idea de quines en podrien ser les respostes però penso que la funció de la literatura no ha d'ésser necessàriament la d'actuar com un antidepressiu. Després de massa anys d'autocomplaença, de "Champions League", de tantes i tantes columnes escrites, que han seguit el joc pervers del fals relat de la Transició, algú ens havia de mostrar el desagradable món que gira al voltant del pantà d'Olba -el marjal, com l'anomena Chirbes-. Finalment, els notaris, els directors de banc, els advocats, els arquitectes, els professors universitaris i, en general, els estafadors de tota índole, també han participat des de la base en el demencial festival immobiliari. Han callat, han tapat, han mentit, han estafat vilment els més vulnerables. Fins i tot en reconec alguns que ara s'erigeixen en salvadors de la pàtria i pretenen fer-nos creure que sempre han lluitat contra la barbàrie. Tot és mentida. Són els nostres veïns, amics, coneguts i saludats. Tots ells són Olba. Som Olba. Si som brutalment honestos amb nosaltres mateixos, no ens queda altre remei que admetre la realitat. Això no vol dir que no existeixi la possibilitat de mirar cap endavant amb esperança però, en tot cas, si cal fer-ho, és millor que sigui a través d'una estampa realista i no pas a partir d'una altra construcció falsejada de la nostra història. Llegir Chirbes fa mal però també s'hi poden descobrir herois, entre les pàgines dels seus llibres. Herois atípics, això sí. El pare d'Esteban, per exemple, és un home que es va mantenir fidel als seus principis. És cert que va optar per recloure's a casa seva i que estava carregat de rancor però, quina altra alternativa li havia ofert aquest país? ¿És que potser el seu destí no ha estat, simbòlicament, el de moltes persones grans a les quals no hem reconegut justament el seu paper fonamental en la lluita per la llibertat? Tal vegada sigui per això que, un bon dia, sense que ningú sàpiga explicar exactament per què, un avi en mati un altre en una residència. La culpa és de l'Alzheimer, és clar.