Plouen pedres sobre els nostres teulats

Imatge: CBC News

El miratge del turisme, durant els mesos d’estiu, suavitza temporalment la corba de l’atur, un dels problemes més dramàtics que patim a Espanya. Això no obstant, les notícies sobre aquesta terrible xacra segueixen arribant. El diari El País informava ahir que el nombre de persones desocupades de llarga duració ascendeix fins a 3’5 milions. Es tracta d’un col·lectiu que ho té especialment cru per recol·locar-se, malgrat que la població de gent jove també representa un sector altament vulnerable. Recordem que un any després que entrés en vigor la reforma laboral, a la pell de brau se superava la barrera psicològica dels 6 milions d’aturats, la qual cosa confirmava l’absoluta inutilitat de les mesures desplegades pel Govern de don Mariano. Entre d’altres xifres esgarrifoses, enguany també hem sabut que hi ha gairebé 2 milions de famílies que tenen tots els seus membres desocupats. És fàcil imaginar l’espiral de problemes que es poden desencadenar a partir d’aquesta situació límit.

A diferència dels desnonaments, existeix una abundant evidència científica sobre l’impacte emocional que suposa la desocupació. En un estudi metaanalític conduït per Karsten i Moser (2009) es van revisar més de tres-cents treballs sobre aquesta qüestió. Els autors van concloure que l’atur és patogen i constitueix un seriós factor de risc pera a la salut mental dels ciutadans, el qual creix contínuament durant els 9 primers mesos sense treballar. Els investigadors apuntaven que els obrers que realitzen alguna feina manual –blue-collar jobs- eren més susceptibles d’angoixar-se, la qual cosa no succeïa amb tanta intensitat entre les dones i els treballadors administratius –white-collar jobs-. Per altra banda, als Estats amb un nivell dèbil de desenvolupament econòmic, una distribució desigual de la riquesa i sistemes precaris de protecció, l’efecte negatiu de l’atur era més sever que en països com Suècia o Canadà, on la sensibilitat social i el creixement no estan renyits.

Val a dir que les intervencions psicològiques han demostrat tenir un efecte beneficiós sobre els diversos símptomes derivats de la inactivitat laboral. És evident que l’objectiu prioritari ha de ser l’obtenció de feina, la qual cosa requereix també de solucions polítiques. Altres autors com José Buendía (1990), professor de psicopatologia de la Universitat de Múrcia, han parlat del síndrome d’invisibilitat que ens envaeix quan ens sentim expulsats de la roda productiva i consumista. Buendía recorda els fruits positius del treball, que es perden encara que existeixin uns ingressos assegurats: estructuració del temps, experiències compartides, vinculació a propòsits que van més enllà del propi jo, proporció d’estatus social, clarificació de la identitat personal, activitat habitual i quotidiana…

Totes les troballes dels experts es posen en dansa en el nostre dia a dia, de manera més o menys directa. Hi ha nombroses pel·lícules que exposen aquest drama de forma magistral però tinc especial debilitat per Raining stones (1993) de Ken Loach, en el qual hi veig un homenatge a Ladri di biciclette (1948) de Vittorio de Sica. Amb el seu habitual enfocament compromès, el cineasta britànic ha posat en relleu en incomptables ocasions la nefasta empremta del thatcherisme sobre les classes obreres del seu país, encara vigent en l’actualitat. A Raining stones, Loach ens mostra la vida d’un pare profundament catòlic, que no veu cap altra opció que mantenir la família a base de feines precàries i al marge de la legalitat. La situació es complica encara més quan li roben la furgoneta, justament en el moment en què havia de comprar el vestit de Comunió per a la seva filla Coleen. En el decurs de l’acció, es veuran els complexos factors humans que es conjuguen en el context de la depressió financera. L’amor, la solidaritat, la transcendència, l’humor i l’autència amistat apareixeran com llumins dins d’un túnel interminable i profundament obscur.