Manuel Mota, interrogants sobre un suïcidi

 El dissenyador Manuel Mota va deixar una carta de comiat, en la qual demanava que, llevat dels companys de més confiança, cap representant de la firma Pronovias assistís al seu enterrament. Imatge: Equipo singular.

  El suïcidi de Manuel Mota ha estat enfocat amb un previsible sensacionalisme, gens original en els mass media d’aquest país. Com no podia ser d’altra manera, hi han posat cullerada els imprescindibles opinòlegs, bona part dels quals no han dubtat a exercir de jutges de plató. Em pregunto com es pot dictar sentència, via tertúlia o columna al diari, en un assumpte tan delicat i complex. La germana de Mota assenyala un membre de Pronovias, com a causant de la mort i s’hi refereix amb l’apel·latiu de monstre. Segons explica, sotmetia el seu germà a una pressió brutal, que l’hauria precipitat cap a l’abisme. No descarta esmentar noms en el futur. La parella del prestigiós dissenyador, contràriament a allò que hom podria suposar a priori, s’ha manifestat a favor de l’empresa de moda i l’ha descarregat de qualsevol responsabilitat, relativa al luctuós succés. Estem davant d’una guerra oberta i truculenta, que recorda altres enfrontaments, ventilats sense pudor pels mitjans de comunicació.

Com deia, l’absència de sensibilitat vers el sofriment dels altres ja no constitueix una novetat en la praxi periodística. Des del meu humanisme anèmic, encara vull creure que la majoria d’espectadors experimenta rebuig, davant de la pantalla, quan presencia determinats espectacles, mancats de cap sentiment proper a la compassió. M’envaeix un fàstic insuperable, especialment quan es fa befa de les persones més vulnerables. La mofa als malalts mentals, per exemple, ha estat un clàssic, en tota mena de xous radiofònics i televisius. Fa uns quants mesos, vàrem veure com un psicòpata disfressat de periodista ridiculitzava un rodamón que demanava almonia pel carrer. Aquest abús de poder, manifestat a través de l’escarni sistemàtic, és un tipus de maltractament psicològic, que pot deixar profundes seqüeles en les víctimes. Els experts l’anomenen teasing. Seria missió impossible identificar l’infinit nombre de perversos narcisistes, com els anomena Marie-France Hirigoyen, que destrueixen diàriament les vides dels altres, sense tacar-se les mans. Per això considero que el cas de Manuel Mota hauria de tractar-se amb el màxim respecte i seriositat, tant si la balança es decanta cap a la versió de Pronovias com si ho fa de la banda de la família.

Malauradament, el suïcidi encara genera tota mena de creences errònies. Els experts i les persones que han perdut algun ésser estimat s’encarreguen de desmentir-los. La divulgació saludable s’afavoreix a través  dels mitjans (siguem justos), els quals també hi col·laboren constructivament, de manera que beneficien el conjunt de la societat. Té algun sentit cercar culpables? Al meu entendre, no és pas fàcil trobar respostes. Per un costat, cal considerar que existeix el perill d’entrar en una dolorosa espiral de preguntes inextricables, que no afavoreixen per a res el fet de conviure amb la pèrdua.  Ben al contrari. Per altra banda,  és imprescindible identificar els factors de risc, com poden ser el mobbing, el bullying o els desnonaments. Quant a l’economia, a part dels nombrosos casos esdevinguts arran de l’actual cop d’estat neoliberal, convé posar en relleu que la Història es repeteix de forma cíclica. Penso en la commovedora pel·lícula de Vittorio de Sica, Umberto D. (1952), en la qual es mostrava la dignitat d’un jubilat pobre, en temps de  postguerra italiana, que havia treballat honradament tot la vida i es veia abocat a cobrar una pensió miserable. Umberto dormia en una habitació llogada, de la qual la mestressa el volia desallotjar, fet que el va portar a considerar la possibilitat de tirar-se a la via del tren. El desenllaç no us el revelo per si el voleu descobrir pel vostre compte.  És tan clara la semblança amb la situació actual de les persones grans,  que és probable que us caiguin les llàgrimes.

Anàlogament, és necessari qüestionar la cruel estructura de determinats gegants empresarials, que minen la moral dels assalariats fins a convertir-los en desferres humanes. Recordem els trenta-cinc treballadors de France Télécom, que van matar-se en un context de polítiques salvatges. Va ser igualment paradigmàtic el tràgic final de l’adolescent canadenca Amanda Todd, que va sofrir un virulent assetjament a la xarxa. En aquell moment, també va saltar el cínic de torn, que va assegurar que el bullying era una xacra atemporal i que, casos com el seu, eren inevitables. No penso que haguem de perdre més temps, escoltant la veu de les hienes.  En definitiva, pretenen que tanquem els ulls davant de determinats abusos intolerables, que seguen la vida de massa persones innocents. Deixem-m’ho clar: no es tracta de reclamar venjança sinó de treballar per una societat amb rostre humà. ¿Quanta gent més haurem d’enterrar, si no reconeixem aquesta barbàrie?