La lobotomia cultural

La mutilació de la cultura, expressada en forma d’augment de l’IVA i severes retallades pressupostàries, limita de forma preocupant la nostra capacitat de comprensió de la complexitat del món. Imatge extreta de Google.

La lobotomia fou un brutal tractament psiquiàtric, aplicat durant la primera meitat del segle XX, que consistia en seccionar quirúrgicament les fibres nervioses que uneixen el còrtex cerebral prefrontal amb les formacions nervioses de la base del cervell, amb la pretesa finalitat de corregir certs trastorns mentals, com ara l’esquizofrènia o la depressió. Tot i que la literatura de l’època va descriure millores en alguns pacients, de seguida es van observar greus alteracions de les funcions cognitives -atenció, memòria, facultats lingüístiques...-, en persones que havien estat víctimes de l’implacable bisturí. Una de les crítiques que va rebre la salvatge intervenció estava basada en el fet que els pacients patien una evident regressió a la infància, que els tornava més indefensos i manipulables, enfront de la societat. En ocasions, els condemnava a malviure en alguna institució insalubre, fins al final dels seus dies. L’arribada dels psicofàrmacs, també qüestionables, per altra banda, va reduir bruscament aquesta pràctica inhumana. Malgrat les seqüeles que van patir centenars de milers de persones, el creador de la lobotomia, António Egas Moniz, va rebre el premi Nobel de Medicina, l’any 1949, per la seva brillant contribució a l’avenç de la ciència.

Convé no oblidar la funció repressora que ha tingut la psiquiatria, en el decurs de la Història, un tema que potser abordarem més detalladament en una altra ocasió. Recordo la fascinant pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz, Suddenly, last summer (1959), la qual aborda de forma magistral el profund conflicte ètic que suposava la lobotomia. El turmentat Montgomery Clift es va posar a la pell d’un neurocirurgià que es trobava davant del dilema de si havia d’operar una jove pacient, titllada de boja per la seva família -un paper que va brodar la bellíssima Liz Taylor-. La pèrfida tia de la noia, Katharine Hepburn, també insuperable en la seva interpretació, pretenia esborrar de la memòria de la neboda tots aquells records que la traumatitzaven i que embrutaven el nom del seu fill mort; per aquest motiu, volia convertir-la, a través de l’operació, en una desferra humana, sense capacitat de jutjar ni qüestionar la seva versió dels dramàtics fets ocorreguts durant el darrer estiu. Us recomano que us endinseu en aquesta aventura esfereïdora, que explica, de manera més simbòlica que real, la capacitat de resistència dels éssers humans aparentment dèbils, davant de la brutalitat de la censura.

De la mateixa manera que la lobotomia tenia la falsa intenció de millorar la vida dels malalts mentals, les retallades en l’àrea de la cultura es recolzen en la suada falòrnia de la reducció del dèficit, que ens ha de treure del pou de la mal anomenada crisi econòmica. En ambdós casos, tant si s’agredeix la cultura com si s’ataca el lòbul frontal, queda palesa la voluntat de destruir la part filogenèticament més avançada de les persones, l’àmbit que ens diferencia més clarament dels animals. S’oculta barroerament la perversa intenció de deixar el sector cultural en mans privades, sense pensar ni un moment en les conseqüències que es poden derivar d'una decisió tan nefasta. La pujada de l’IVA i les dràstiques retallades pressupostàries en biblioteques, museus, arts escèniques i cinemes repercutiran seriosament en la capacitat que tenim els ciutadans de comprendre la complexitat de la societat en la qual vivim. Així, els discursos fàcils i el storytelling de la política ultraconservadora i la banca, tindran més possibilitats de fer forat i convèncer les masses que no hi ha un altre camí possible. Una idea simple i única de la realitat: un vell somni totalitari. Ras i curt, al meu entendre, estem davant d’una nova peça del macabre puzle de la dominació neoliberal. Les mateixes ments retorçades que van planejar enriquir-se desmesuradament, ara han decidit que és hora d’obrir-nos el crani i procedir a l’extirpació de l’enutjosa cultura. Però també són temps de coratge i de lluita. Com la magnífica Liz Taylor, a la pel·lícula de Mankiewicz, no ens donarem tan fàcilment per vençuts.