Sánchez Gordillo i els lladres de bicicletes


El genial Vittorio De Sica dirigia Lamberto Maggiorani i Enzo Staiola,  a l'inoblidable joia del neorealisme italià, Ladri di biciclette (1948). Imatge extreta de Flickr.


Quan Vittorio De Sica va dirigir Ladri di biciclette (1948), Itàlia es trobava devastada, a causa de la Segona Guerra Mundial i la mà de ferro del feixisme, que ofegava qualsevol deix de creativitat crítica. El moviment neorealista, al qual pertanyia De Sica, pretenia retratar el rostre més amarg de la societat, aquell que Mussolini tant s'havia obstinat en ocultar, darrere l'ampul·losa propaganda de la dictadura. El brillant director conduïa l'espectador en una cursa desesperada, pels miserables i bulliciosos carrers de Roma. Ben acomodat a la butaca, hom es trobava experimentant a la pròpia pell l'angoixant periple dels protagonistes,  Antonio Ricci i el seu fill Bruno, a la recerca d'una bicicleta robada, que havia alterat completament el fràgil equilibri de la família, sumida en el pou sense fons de la pobresa. Era tan intensa l'empatia que generava la seva situació, que resultava prou fàcil preguntar-se com era possible que al pare no se li hagués ocorregut abans la idea de manllevar-li la bicicleta a algú, perquè d'aquest humil vehicle en depenia la subsistència dels seus éssers més estimats. De fet, un dels principis del neorealisme era precisament el fet de defugir els judicis morals, de la mateixa manera que es prescindia de les grans estrelles del cel·luloide.

Ladri di biciclette tal vegada sigui un dels films més commovedors que mai hagi vist. Els entesos en la matèria, per la seva part, no dubten en classificar-la entre les millors pel·lícules de la història. Penso que cadascuna de les seves escenes mereixeria un article, per la perfecció amb la qual s'encaixa en la totalitat de l'obra  i la força dramàtica i estètica del contingut, que no cau en la temptació de la compassió fàcil. El profund humanisme que desprèn, inscrit en una aventura tan senzilla, es troba a faltar en el cinema actual. En la meva opinió, aquests valors, sorgits de la gran pantalla, nodreixen intel·lectualment i èticament els ciutadans. Aquest efecte mai no el trobarem en espectacles de masses com el futbol, per més que s'hi esforcin els tertulians més efervescents. He pensat en aquest film, arran de l'acarnissament amb el qual s'ha jutjat l'atracament als supermercats, capitanejat per Juan Manuel Sánchez Gordillo. Com en el cas de l'aturat Antonio Ricci,  no crec que pugui qualificar-se de furt vulgar, perquè ens trobem en un marc social depriment, que no hauria de passar desapercebut. Evidentment, no es tracta d'una acció política de la qual ningú  pugui sentir-se orgullós però cal cridar l'atenció sobre el fet que moltes persones honrades, en el dia d'avui, no troben cap altra sortida.

Certament, el context actual no es pot equiparar amb la postguerra europea del S.XX, però  sí que hi trobem bastantes similituds. Espanya encara no ha superat les seqüeles del franquisme i, de la Transició ençà, ha estat víctima d'un saqueig sistemàtic i indiscriminat, en forma de colossals escàndols de corrupció, molts dels quals han quedat impunes. En la gran majoria de casos, els diners han desaparegut per art de màgia i ja no se'n canta ni gall ni gallina. Encara més: determinats polítics, empresaris i banquers, podrits per la corrupció, mereixen tots els honors, per part de les institucions i els mitjans de comunicació. No penso que l'alcalde de Marinaleda sigui intocable, la crítica constructiva sempre és saludable i fomenta la democràcia. Això no obstant, reitero que em sembla lamentable que no es posi més èmfasi en les dramàtiques circumstàncies que van empènyer determinades persones a assaltar una gran superfície. Després sorgirà un altre Millet i els columnistes s'exclamaran per la perícia amb la qual, el gran estafador, ha estat capaç d'enganyar-los a tots, pobres innocents. La diferència rau, òbviament, en què els delinqüents de coll blanc no desafien la lògica del sistema ni suposen cap mena d'amenaça per a l'elit criminal. Mouen els fils des de ben amunt i tenen capacitat per a controlar els discursos que consumim. Els periodistes només són els pianistes del bordell. Sortosament, encara ens resta l'art, per no caure en la tenebrosa obscuritat de l'abisme.


Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Hola Clara,

Coincideixo i discrepo.

Coincideixo en la teva crítica de “Lladres de bicicletes”, una de les millors pelis que he vist. Coincideixo en la teva valoració de la crisi i les seves causes, en la teva crítica a l’impresentable d’en Millet; costa d’entendre que encara se’l vegi fent el vermut aquí i allà en comptes de fer-lo a Can Brians. Coincideixo en la teva valoració sobre altres lladres de coll blanc que han arruïnat un munt de jubilats amb les participacions preferents i altres cromos.

Però discrepo radicalment en la valoració que fas dels robatoris de SG i companyia. Cap justificació, cap ni una. M’agradaria que em diguessis quina responsabilitat o culpa hi té el propietari de Mercadona amb tot això que està passant, i més tenint en compte que el senyor Roig, en comptes de fer discursos teòrics (el paper ho aguanta tot), no para de crear llocs de treball. Treball precari? No ho sé, però entre estar a l’atur i tenir un lloc de treball no hi ha color. I sense oblidar que el senyor Roig potser és dels que paga més impostos (els que li toquen, és clar) d’aquest país. Dius que “moltes persones honrades, en el dia d'avui, no troben cap altra sortida” però, al meu entendre, qui roba deixa ipso facto de ser honrat. Per la mateixa regla del tres algú podria justificar els atracaments (“és un cas de necessitat, sento veure’m obligat a robar-te la cartera”). Suposo que sabràs que el fruit dels robatoris de SG i companyia no ha estat acceptat pel banc dels aliments i altres ong’s, que es neguen a basar la seva lloable activitat en el robatori, i ben fet que fan.

Resumint, crec que coincidim bastant però tu poses molt èmfasi en una part d’aquesta història i jo, per compensar, n’hi poso més en l’altra.
Hola, Miquel: una vegada més, gràcies per les teves aportacions. Ja saps que m'agrada la discrepància perquè trobo que enriqueix el debat. Entenc tot això que comentes i, si em permets, et contesto amb un article de la investigadora de la UPF, Esther Vivas: "Mercadona y Sat ¿Quiénes son los ladrones?":

http://esthervivas.com/2012/08/09/mercadona-y-sat-quienes-son-los-ladrones/

No penso que aquesta sigui una qüestió de blancs i negres, bons o dolents, sinó que ens trobem en un panorama complex en el qual, si bé algunes accions no semblen justificables, si que, al meu entendre, són humanament comprensibles. Fins ben aviat i que et provi el final d'estiu!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia