La immensitat, a Passeig de Gràcia

 Imatge: applesencia.com


Entro a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, a donar un tomb. Les botigues d'aquesta cadena em semblen enormes. Hi passejo tranquil·lament, com si estigués en una rambla de ciutat literària, aixecada a base de volums i més volums, que creixen per totes les cantonades. En la meva opinió, aquesta sensació de celobert és una de les principals fascinacions contra les quals han de lluitar les petites llibreries, que resisteixen heroicament l'embat de les grans superfícies. Tenir un exemplar entre les mans em sembla (encara) una meravella. El disseny de les tapes, la tipografia de la lletra, l'olor de la novetat, etcètera. La  tan celebrada eròtica del llibre. M'entretinc una estona per la zona dels e-books, que no em fan ni fred ni calor. Sens dubte, existeixen incomptables avantatges però jo encara m'aferro al passat romàntic dels artesans. L'era digital, malgrat estar-hi immersa, em suscita, de tant en tant, una horrible i fugaç esgarrifança, sobretot quan penso en la possibilitat remota d'un Farenheit 451, en el qual, amb el simple fet de prémer un botó, es pugui eliminar tota la producció que circula per la xarxa. Un senzill gest cibernètic i adéu a la història. ¿On anirien, els homes llibre de Truffaut, a cercar les pàgines que haurien de memoritzar, per a salvar-nos de la barbàrie?

Canvio de direcció i em fixo en l'incòmode assaig de l'escriptora Irene Vilar: Maternidad imposible (Lengua de Trapo, 2012). El fullejo una estona i em sembla que les seves reflexions defugen els llocs comuns. Cada vegada tinc menys interès en els discursos polaritzats: en els complexos matisos s'hi troben les idees vertaderament interessants i trencadores. De ben segur que serà una de les meves properes lectures. Crec que Vilar l'encerta de ple, quan assegura que el fonamentalisme antiavortista rau en el fet de voler imposar  una determinada decisió, en una situació de pobresa i misèria. Aleshores recordo les paraules de Cayo Lara, quan va titllar Gallardón de Torquemada, arran de la intenció del Ministre de fer extensiva la seva cínica reforma, fins i tot en els casos en què el fetus pateixi malformacions. L'autèntic extremisme de la mesura el trobem en el context, atès que la nova legislació es donarà en un entorn de creixent desigualtat, amb la fulla de les estisores ben arran del coll, a punt per dessagnar-nos... sense compassió. Hi penso mentre camino i gairebé ja arribo a plaça Catalunya. Em desvetlla una turista il·luminada, que assenyala amb el seu dit pigat l'altra banda del passeig: Oh, the Apple store!

La gegantina botiga de la poma mossegada, m'atrau com un imant.  La immensitat, altra vegada. Aquest és l'espai, recordo, pel qual algunes persones van dormir al carrer, mentre feien cua i esperaven el sagrat dia de la inauguració. Certament, té les dimensions i l'aurèola dels temples. I està plena de gom a gom. Mossèn Steve Jobs devia beneir els devots clients des del més enllà. No em puc estar d'atansar-m'hi i començar a jugar amb un iPad. Un treballador em demana de seguida si necessito ajuda i m'explica tots els secrets del seductor invent. És d'una amabilitat tan commovedora que em vénen ganes de convidar-lo a un cafè. No entenc com es pot tenir tanta paciència amb una semianalfabeta digital com jo. Contemplo una escena que em sembla bonica: un nen pinta un tigre en una pantalla, està entregat d'una manera tan natural a la seva tasca artística que qualsevol diria que té llapissos de colors entre les mans. Malgrat les meves obstinades reticències, òbviament, l'imperi Apple no té aturador. Atrapada en aquesta convicció, quan surto de la megastore, penso en el nombre de congolesos que deu haver mort perquè es puguin fabricar tots els iphones que acabo de veure. Suposo que qüestionar-se aquesta febril voràgine i preguntar-se pels assassinats i els torturats, també és propi de persones antigues i tronades. M'adreço a la boca de metro de plaça Urquinaona, per fer camí cap al barri de Sant Andreu. Allà em retrobaré amb una dimensió més humana. Aquest és un nou capítol, que deixo per un altre post.



Comentaris

ininbita ha dit…
Que bé quan el passejar s'omple de reflexió i descoberta, és com visionar i formar part d'una pel·lícula al mateix temps.

Els llibres i l'escriptura venen de lluny, recipients de discursos, idees, històries. Registres fets per l'ésser humà.
Ara, amb l'era digital ja en plena efervescència, també la "màquina" ha començat a registrar, la "màquina" per la que l'ésser humà sent tanta devoció i cuida amb tota la impecabilitat... La "màquina" no només registra llibres, sinó tot.

I un dia, crec que ja l'hem deixat enrere i no hi ha camí de tornada, va començar a ser imparable.

Som uns mamífers tan extranys..., sembla com si no haguéssim creat nosaltres a la màquina, sinó ella a nosaltres.
Costa d'explicar, és una sensació borrosa.
La màquina és com una forma de vida, no biològica encara, però s'està fent independent i tot apunta que ens acabarà dominant. Serem els seus robots.

Vaig a mirar 451.

I a recollir pedres (per al pedra, paper, tisores...)

Moltes gràcies Clara, i ànims, és un plaer com els teus posts generen reflexió.
Encara que poca gent comenti, això és perquè costa participar, comunicar, debatre. Estem enculturitzats bastant així a l'esquerpa. Però cal persistir, doncs s fins que no es participi no existirà societat (democràcia) responsable i amb força (i res a veure aquest participar amb el teatre de les urnes de cada 4 anys).
salut!
Hola, Ininbita, moltes gràcies pel teu comentari. Penso que reflexionar sobre el món digital és molt necessari. Sens dubte, facilita enormement la feina; és una eina per a fomentar la llibertat d'expressió i la comunicació però, paradoxalment, alhora és un poderós instrument de manipulació i control.

Alguns usuaris descriuen Facebook, per exemple, com un petit estat totalitari, en el qual no hi queden clars els drets ni els deures. Et poden manllevar les dades sense el teu consentiment, qualsevol pot denunciar-te i, un bon dia, veus que t'han tancat la pàgina, sense saber-ne el motiu... Després tenim el tema del consum desfermat: les deixalles que es generen provoquen malalties, sobretot en països en vies de desenvolupament. També hi ha la crueltat per les guerres del coltan, etcètera. Malgrat la crisi, crec que vivim una autèntica desmesura, en aquest sentit. Hi ha una part molt fosca, en aquest negoci, que ens neguem a mirar a la cara. Veurem com petarà, tot plegat.

Celebro que el blog t'agradi... fins la propera!
Lalauretadecanbosch ha dit…
Descobrint el teu blog i en concret llegint aquest article, només un petit comentari referent al extremisme antiavortista. Precissament a El Pais del diumenge parlaven sobre la justificació científica que es busquen per les teories antievolucionistes (anti Darwin, en plé segle XXI!!), i entre els diferents lumbreres es citava a un senador -republicà evidentment-, Atkin podria ser, però no recordo el seu nom amb exactitud, el qual justificava el seu extremisme antiavortista amb una teoría científica que es mereixeria un premi(i no Nobel precissament!).
Per condemnar l'avortament en cas de violació, divideix aquest crim contra la integritat femenina en dos tipologies: legítimes (vidríen a ser les violacions propiament dites) i consentides. Les primeres en cap cas generen un embaràs, les segones com en el fons son consentides per les dones, són les que generen embaràs ( donats certs mecanismes maquiavèlics de les dones que pel que es veu només coneix aquest "senyor" que s'activen en aquest moment). Conclusió: no es pot avortar en cas de vilació perqué si et quedes embarassada a consequència de tal brutalitat....vol dir que has consentit!!
Enfin, cacahuets per ell!!
Vaja, que no sé si el comentari vé massa "a cuento", però m'hi has fet pensar.
I com no estic acostumada a bloguejar (soc de les que li agrada tocar i olorar el paper abans de llegir, i també perdre'm en una llibreria) no sé si és això el que es fa...però jo ja ho he fet!
Hola, Laura! El teu comentari és molt adequat per aquest post, quan el vaig escriure encara em vaig quedar curta, si tenim en compte aquest fanatisme republicà que també té el seu equivalent a Espanya. El tal Atkin va haver de rectificar, després que tothom se li tirés a sobre, però el que realment pensava ja ho va dir. El corrent ultraliberal va lligat indubtablement a les retallades en els drets de les dones. Gràcies per comentar i felicitats per la teva nena que és molt maca... i molt Bosch! Una abraçada gegant.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia